Víctima dels «galàctics»

«Cria "galàctics" i et treuran els ulls». Florentino Pérez es va treure anit, per fi, la careta. El president del Reial Madrid des de juliol de 2000 va tirar ahir sorprenentment la tovallola després d'una setmana nefasta deportivament i deixar a prop del precipici el seu setzè projecte al capdavant de l'entitat blanca. Florentino Pérez passarà a la història del madridisme com el gran president del Reial Madrid modern, el successor de Santiago Bernabéu. Malgrat que alguns se'ls refot que plegui (tal i com ha declarat Roberto Carlos), Florentino va recollir un club en la més absoluta ruïna, i sis anys després de la seva elecció aquest club s'ha convertit en el més ric del futbol. Florentino Pérez ha triomfat clamorosament en l'aspecte econòmic i social, però ha comès un greu pecat: no ha respectat gairebé mai cap de les regles bàsiques i clàssiques del futbol: fitxar equilibradament i fer cas dels tècnics que ell mateix havia portat. Florentino va néixer per a triomfar i potser sí que en el futbol al principi visqués alguns èxits, però en les darreres temporades només va obtenir disgustos i fracassos. Un home acostumat a convidar als seus amics polítics al Bernabéu perquè el Madrid era el seu juguet més bonic no ha pogut soportar veure a les seves figures barallant-se, al seu estadi aplaudir al Barça, a la seva afició senyalant-lo com a culpable i, sobretot, ser un perdedor.

Benvinguts al Circ Eto'o

Samuel Eto'o sempre ha estat un jugador ràpid, vertical i amb una definició letal. Un líder en tota regla que s'ha convertit en una icona per a milers d'africans. La seva vida, que no l'ha tractat pas malament, també amaga sacrifici. Un jugador negre en un món de blancs. Però l'estrella africana també amaga ombres que el situen sempre en la polèmica: Està expedientat per la Federació Espanyola després de celebrar una Lliga al crit de «¡Madrid, cabró, saluda al campió!»; i en un episodi més recent va escupir al jugador Unai Expósito amb evident despreci durant un partit contra l'Atlhetic de Bilbao. Després ho va negar i l'atenció es va desviar cap a Javier Clemente, que va ser acusat de racista. El camerunès tampoc ha pensat en com ens hem sentit els catalans cada cop que el jugador ha menyspreat el català (mai ha amagat el seu pro-espanyolisme i per tant no és digne de lluir la senyera a la samarreta blau-grana). I és que Eto'o no ha volgut passar inadvertit. El dia de la seva presentació amb el Barça va deixar per la posteritat una frase molt perillosa: «Correré com un negre per a cobrar com un blanc». Potser en aquesta frase, síntesi d'una vida, obrís una ferida que ara no troba la manera de tancar. Com la que va obrir en un partit a La Romareda, quan va celebrar un gol imitant un simi. «Quan em criden amb sons de mono, els dic a la gent que sóc un mono». Samuel es baralla a mort per la dignitat de l'home negre. Aquesta és la seva grandesa. Però quan dissabte passat va abandonar La Romareda amb un somriure sarcàstic i un gest de prepotència dirigit a l'afició, després d'amenaçar de retirar-se del matx cansat de sentir crits racistes contra la seva persona, un dubte va saltar: ¿i si tot hagués estat només una comèdia?

Som una nació!

Centenars de milers de persones es van manifestar dissabte 18 de febrer per la Gran Via de Barcelona a la manifestació convocada per la Plataforma "Pel dret a decidir" que aglutinava prop de 600 entitats cíviques i culturals catalanes i partits polítics (com ERC i EUiA). La manifestació, que va transcórrer de la Plaça d'Espanya fins a la Plaça de Catalunya durant més de tres hores, va finalitzar amb els discursos de personalitats del mon cultural i comunicatiu, com ara Isabel Clara-Simó o Joel Joan, i amb el cant dels Segadors; la convocatòria va desbordar totalment les previsions de l'organització i es va desenvolupar sense cap incident remarcable entre proclames de "Som una nació" i "Independència".

Aupa Zaragoza!

No és casualitat que el Saragossa de Víctor Muñoz s'hagi cobrat dues peces com l'Atlético i, sobretot, el Barça, en el seu camí imparable cap a la final de la copa. El 8 de febrer va oferir una altra exhibició de potencial ofensiu amb un grup de joves valors en estat de gràcia. L'heroi de la nit va ser l'argentí Diego Milito, que va enviar a la xarxa tot el que va tocar en un primer temps per al record. Milito va fer un trio de gols com tres sols, i també hauria pogut arribar al pòquer, si Casillas no hagués aparegut. Però fins al minut 35, el Saragossa va donar una lliçó a un impotent Madrid que no sabia d'on venia tanta fúria desbocada. Naixia en dos jugadors clau, destinats a fer-se un nom ben aviat: el capità Cani i el brasiler Ewerthon.