El criteri no és la llei

Suposem que Arnaldo Otegi és enxampat per l'Ertzaina conduint a cent vuitanta per l'autopista. Ha de ser multat, estant com estem en plena treva? Seria considerat còmplice dels enemics de la pau l'agent que ho sancionés? Suposem que el líder de Batasuna és un conductor que compleix les normes, però que Diez Usabiaga, per exemple, és denunciat per un veí per llençar a deshora la bossa de les escombraries al carrer, o que Joseba Permach rep l'acusació de la seva companya per haver-li aixecat la mà. Caldria arxivar les denúncies per a no perjudicar les negociacions? Els supòsits freguen la caricatura, però podrien donar-se. Si fem cas a les manifestacions del fiscal general, tant l'agent, com el veí, com la companya, haurien d'adaptar-se a la situació, i callar. D'acord amb la seva teoria, Otegi, Usabiaga, Permach i els altres, gaudeixen a partir d'ara d'una immunitat tàcita, que obliga a preguntar-se, no si han delinquit, sinó si és convenient acusar-los, condemnar-los o fer-los abonar la multa. Sigui com sigui, a causa de la situació donada per l'alto al foc, el criteri que cal seguir deixa de ser la llei o el codi; l'essencial ara, i gairebé vital, és la pura i dura oportunitat política. En definitiva, aconseguir la pau.

De l'amor a l'odi...

Ja es donen per normals fets que durant els últims mesos es rebutjaven visceralment. A ningú se li ocorre a hores d'ara desqualificar els contactes que s'han vingut produint des de l'any i mig anterior al comunicat d'ETA del dimecres passat, contactes que es negaven pels seus protagonistes i que endemoniaban al PP i als seus mitjans afins. A partir del 22 de març, es va acabar aquesta història, perquè qui més i qui menys reconeix que els contactes han estat substancials per a arribar on s'ha arribat. Altra cop el tema del relativisme de la política, que diria el clàssic. És el mateix que va a succeir amb els trasllats de presos al País Basc o amb les excarcelacions, si és que no està succeint ja. Tot el món sap i ha sabut sempre que el procés de pau, com ha ocorregut sempre dins i fora de l'Estat espanyol, duu lligat aquests canvis en la situació dels presos de les organitzacions que posen un punt final a la seva activitat terrorista. Recordin el succeït després del cessament del terrorisme d'ETA (político-militar). Pensem en els acostaments de presos amb governs anteriors, inclòs el de José María Aznar, a les poques setmanes de l'inici de l'última treva. Dúiem bastant més d'un any assistint a un debat absurd i aferrissat entorn de prevencions sobre fets que ja abans havien realitzat els quals després condemnaven altres exactament iguals. En realitat, en la reunió d'aquest dimarts de Zapatero i Rajoy no hi ha massa coses de les què parlar, doncs forçosament han d'estar d'acord en el substancial, ja que el president no ha fet res que no hagués fet el seu antecessor. I Zapatero no farà res que no hagués fet Aznar si aquell procés de negociacions no s'hagués anat a norris. Una cosa és el soroll partidista i una altra la realitat dels fets. Any i mig de feroç oposició contra la política antiterrorista del govern de Zapatero acaben amb l'acceptació pel PP de tot el que van combatre. O de gairebé tot. En el camí ens van fer la vida impossible i a més van arruïnar la seva credibilitat política. Ara sembla que el PP van rectificant.

Varietat d'impost revolucionari

La simpatia, que és sens dubte una de les formes de la intel·ligència, consisteix que a les persones agraciades amb aquest do els diguin que sí abans d'haver formulat una petició concreta. He d'aclarir com més aviat millor que això que anomenem simpatia no ha de confondre's amb l'afectuosidad simulada, ni amb el somriure d'anunci de dentífric, ni de bon tros amb l'embafadora aquiescència. Si fora així, els «maitres» dels restaurants de cinc forquilles i alguns sotssecretaris serien les persones més atractives i agradables. Quantes vegades ha caigut simpàtica una criatura més aviat lletja en aparença? Potser les simpaties i les antipaties, que tenen en comú que són sentiments urgents, es basin en analogies secretes, però també pot succeir que no tinguin cap base. Ara als simpatitzants d'ERC se'ls exigeix un percentatge del seu salari per a demostrar la seva estima, la seva simpatia respecte el partit. Així doncs, el peatge d'Esquerra als càrrecs públics és una varietat de l'impost revolucionari, tot i que la diferència és que ERC no pretén fer cap revolució.

Franco, enlloc

En la Comissió Permanent de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa que va aprovar la setmana passada per unanimitat la primera gran condemna internacional del franquisme i que va instar a honrar a les seves víctimes, no havia parlamentaris del PP. Aquesta condemna, sens dubte, suposarà que Mariano Rajoy crearà un nou front contra Rodríguez Zapatero perquè «es mirarà el passat i obrirà antigues ferides». Que per cert, el president del govern espanyol hauria d'alleujerir la llei de memòria històrica que va prometre fa any i mig i encara estem esperant. No dubto a més que Rajoy sigui el primer a l'hora de executar la petició del Consell d'Europa i mostrar el seu suport immediat a aquesta exposició que a instàncies internacionals se'ns proposa reconèixer de forma oficial i destacada que «El Valle de los Caidos» ho van construir a la força els presos republicans. Així doncs, ja cal que es vagin preparant els regidors del PP que amb llàgrimes als ulls hauran d'anar renovant les plaques dels carrers amb el nom del dictador i dels seus còmplices, i retirar els monuments en record del franquisme.

Un president pacificador

El 22 de març de 2006 pot ser que sigui un dia històric per a l´Estat espanyol. L´organització terrorista ETA anunciava un «alto el foc permanent» que, en molts d´àmbits, ha estat acollit amb una gran esperança. S´inicia ara una nova etapa política que s´ha d´afrontar amb cautela, però també amb decisió i valentia. En aquest sentit, el paper del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, serà decisiu per tirar endavant un procés, que s´ha denominat «de pau», i que pot canviar en molts de sentits la política espanyola. Així doncs, un president amb una Catalunya acontentada, amb un procés de pau i desarmament al País Basc en marxa, amb una economia estabilitzada, amb una política internacional pacífica, té moltes butlletes per tornar a sortir reelegit. La tasca és difícil, esperem que tingui sort, perquè d´aquesta sort no tan sols depèn el seu futur polític i el del seu partit, sinó que, com he subratllat abans, depèn el desenvolupament d´una nova etapa política i de convivència que ha de marcar la vida de les properes generacions en pau.

Cromos que no enganxen

Ni futbol, ni resultats, ni gols, ni president. El Reial Madrid s'enfonsa amb pas ferm. Tant és així, que ni tan sols està en condicions d'assegurar-se la plaça que dóna accés a la Champions sense haver de passar pel filtre de la prèvia. Florentino Pérez va fracassar i va marxar. El seu model de gestió ha fallat i l'equip més corejat de l'Estat està a deu partits de tancar el seu tercer any en blanc (i mai millor dit). El Madrid està sumit en una profunda crisi d'identitat i amb un president eventual que es resisteix a convocar eleccions. Els jugadors no donen la cara i tan sols uns pocs semblen estar afectats per aquesta situació. La llista de fracassos és innombrable: Ronaldo amenaça amb marxar perquè no se sent estimat; Michel Salgado i Raúl afirmen públicament que al seu vestuari se li han concedit massa privilegis; l'entrenador té damunt una interminable llista de substituts; Benito Floro anunciarà que deixa la direcció esportiva en els pròxims dies... Així s'està jugant el Madrid la seva presència a la Champions. Saber qui jugarà en el pròxim partit, és una incògnita. López Caro no sap què fer. Ronaldo o Cassano? Zidane o Raúl? Beckham o Cicinho? Un autèntic galimatías. Diumenge no va jugar l'anglès, avui contra el Saragossa diuen que el sacrificat serà Raúl, Robinho s'ha quedat sense bicicleta i Baptista sense gol. Aquest equip és una ruïna. López Caro té molts cromos, però no se'n fia de cap. El Madrid fa riure!

El model francès, en crisi

El conflicte pel contracte de la primera feina (CPF) evidencia la crisi social, política i econòmica de l'anomenat model francès. El país es veu sacsejat regularment per crits de protesta que qüestionen la política oficial, es duen per davant plans de reforma o ministres, generen explosions de violència que ningú sembla entendre d'on surten i eternitzen el debat introspectiu que tant complau als francesos. El CPF és poc acceptat ni acceptable per als joves, i a més va ser plantejat pel govern com un pols. La reacció que ha suscitat reflecteix els desequilibris mes profunds que viu el país. França també acusa una crisi de representativitat. L'estructura institucional, en la qual el president (en aquests moments un desgastat Chirac) governa molt i pot fer servir en qualsevol moment com a fusible el primer ministre, Dominique de Villepin. Ara, totes les figures de la política viuen mes pendents del que faran en les eleccions presidencials del 2007 que d'afrontar els problemes que encallen la vida dels ciutadans. La dreta i l'esquerra han perdut molta credibilitat, i predomina la sensació que França, oficialment el país de la igualtat, no sap encarar la seva fractura social i generacional.

2006: Tercera Guerra Mundial

Després de la primera i segona guerres mundials, arribarà el tercer desastre. Aquest pensament pessimista correspon a diversos profetes, que van anticipar en els seus escrits una batalla mundial amb conseqüències terribles per a certes latituds del món. Des de temps remots, els Mayas van predir que el sol rebrà un fort llamp provinent de la galàxia. Aquest esdeveniment, que segons el calendari maya es farà efectiu el dissabte 22 de desembre del 2012, canviarà la seva polarització i produirà una gegantina flamarada radiant. La profecia maya adverteix que la humanitat haurà d'estar preparada davant l'esdeveniment, que acabarà amb un cicle d'harmonia de conseqüències benèfiques. Des d'un altre punt de vista, menys optimista és clar, diversos profetes auguren un futur més negre. En el llibre «El nou codi secret de la Bíblia», de l'autor Michael Drosnin vaticina una tercera guerra mundial per al 2006. Segons aquest llibre, sobrevindrà la primera guerra nuclear aquest mateix any, amb els EUA, l'Iran, Síria i l'Iraq com a protagonistes de fons. El profeta Nostradamus també es va referir a una batalla de característiques mundials. En un dels seus sextets, Nostradamus assegura: «La meitat moriran abans de trobar un refugi i la matança rebrà per nom Tercera Era de Mart el Guerrer. És l'era del Foc, i el seu final és la fam». El profeta prediu una cacera i la derrota de països terroristes, però assenyala que això implicarà una cadena de violència que desembocarà en la tercera guerra. A més, vaticina que després començarà un nou ordre mundial basat en la pau. Els pronòstics no cessen. Un llibre titulat «Les profecies de Song Ha» relata les prediccions d'un savi nascut en 1845, anomenat Song Ha. Els vaticinis estan interpretats per Hwang Byong Duk, doctor en ciències polítiques i especialista en assumptes intercoreanos. Duk assegura que de la interpretació del llibre es desprenen les claus que regiran entre 2003 i 2010: aquestes claus són la «porta del nord» (Corea del Nord) i el tema «nuclear». El mateix terme és usat per a pronosticar una guerra el 2007 entre els Estats Units i Corea del Nord com a fi de la crisi nuclear. A més, augura una altra guerra el 2010 amb armes nuclears que enfrontarà novament al gegant d'Amèrica, aquesta vegada, amb Xina. Així que, fotut ho tenim!

Il·lògica política

Carod-Rovira ja no accepta l'Estatut, que, segons un dels seus correligionaris, se sembla «com un ou a una castanya» al que va sortir aprovat en el Parlament català. És lògic que ho rebutgi. En primer lloc, perquè ja no és «el seu» Estatut i, en segon lloc, perquè ha estat manipulat a les seves esquenes entre Zapatero i Artur Mas que, per a més inri, no són socis de govern com ho és ell en la Generalitat. Per aquesta mateixa lògica, Carod-Rovira hauria de renunciar immediatament a seguir en el tripartit, ja que dos de les formacions que ho integren (PSC i ICV) han decidit donar el seu vistiplau a la «castanya» estatutària i, a més, el soci Zapatero li ha fet un gran lleig. Però aquí la lògica ja no funciona. Carod no vol abandonar el tripartit, malgrat el tracte tan descortès del seu soci Zapatero. Clar que, al mig, està Maragall, el president de la Generalitat, que és a qui més s'ha traït i a qui més lletjos se li fan. I tampoc dimiteix. La il·lògica política.

JB, gel i vandalisme

El balanç d'alguns "botellons" celebrats la matinada de divendres en diferents ciutats de l'Estat s'assembla a un part de guerra, si s'ha de jutjar pel nombre de ferits i detinguts. Les autoritats de Barcelona i Salamanca, on es van viure situacions d'absolut vandalisme, responsabilitzen dels incidents a grups radicals. Aquestes dues ciutats són considerades el punt negre del "botellón", precisament perquè la vigilància policial per a fer complir la llei que prohibeix beure en els carrers va contar amb la resistència de violents que van cremar contenidors, van trencar aparadors i van protagonitzar actes de pillatge en alguns establiments comercials. Davant la sorprenent capacitat d'organitzar-se que han demostrat els joves (la convocatòria rebel havia corregut per tot l'Estat en missatges d'internet i mòbil) les administracions han de donar resposta immediata per a evitar que les borratxeres col·lectives es converteixin en la principal alternativa d'oci en els carrers. Els joves que protesten pels horaris de tancament dels bars i els preus de les begudes de les discoteques són els més perjudicats per la violenta intervenció dels grups antisistema que busquen qualsevol besllum d'autoritat per a buscar l'enfrontament.

A l'infern!

La mort de Milosevic, les causes de la qual determinarà l'autòpsia que li va ser practicada diumenge, evitarà que comparegui davant el Tribunal Penal Internacional de l'Haia , creat expressament per a jutjar els crims de guerra comesos durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia. Però l'expresident Slobodan Milosevic no es lliurarà d'un sever judici històric, i de la condemna de passar a la posteritat com un dels màxims responsables de la guerra dels Balcans, que va causar més de 200.000 morts i en la qual es van cometre incomptables atrocitats. El líder serbi no compareixerà davant la justícia internacional, però precisament aquesta circumstància imprevista ha reavivat l'interès de la fiscal del Tribunal, Carla del Ponte, perquè ho facin altres responsables del genocidi dels Balcans, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Les autoritats sèrbies haurien de lliurar aquests dos criminals per fer un gran favor a la causa universal dels drets humans.

Un altre pecat de la COPE

Gent de la COPE ha estat enxampada manipulant les entrevistes de l'Estudi General de Mitjans (EGM) per a determinar les audiències de les ràdios. Davant l'evidència, l'emissora ho reconeix. Però no demana perdó. La COPE, pillada intoxicant l'EGM, diu que és aquest prestigiós institut qui posa a disposició aquests paranys i que ella només volia demostrar que l'EGM no és fiable. És com si un lladre detingut robant un banc digués que volia demostrar que l'edifici tenia problemes de seguretat. Una dada més: el periodista que dirigia la canallada és José Antonio Abellán, del programa esportiu El Tirachinas, i entre els abusos fets figura un important creixement fictici de l'audiència d'aquest programa de la COPE. La Conferència Episcopal, especialista a absoldre del pecat de la mentida, l'insult i la suplantació -recordin l'incident amb Evo Morales- als periodistes pecadors de la seva pròpia COPE, també els haurà d'absoldre per les seves estafes. Aquesta indulgència clerical els salva de l'infern, però en aquesta vida qui els haurà de jutjar és la justícia ordinària. Així que qui desitgi contribuir a que la COPE continuï així pels segles dels segles, que oblidi l'incident i empleni la casella corresponent en la pròxima declaració de la renda.

Mala sang

Avui es compleixen dos anys dels atemptats islamistes de Madrid en els quals van morir 191 persones i més de 1.700 van sofrir ferides de consideració. Una jove de 23 anys segueix en coma irreversible des del 11 de març del 2004, i un bon nombre de víctimes pateixen serioses incapacitats, precisen hospitalització contínua per a seguir tractament o requereixen assistència psicològica. A tots els afectats, el record de la matança els acompanyarà per a tota la vida. Per més que s'obstini l'aznarisme, d'aquella tragèdia queden molt pocs misteris per resoldre. Els serveis d'informació, la policia i Juan del Olmo, el jutge de l'Audiencia Nacional que instrueix el cas, coincideixen amb la Comissió d'Investigació de l'11-M que darrere dels atemptats no s'amaguen més terroristes que els d'Qaeda. Només per obstinació en la mentida i càlcul polític pot el Partit Popular sostenir encara que la investigació es va tancar en fals i que va haver participació d'ETA. Aquesta mai va existir, malgrat la maniobra d'intoxicació que vam patir tots després dels atemptats.

La igualtat encara queda lluny

Avui, 8 de març, s'ha celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb nombroses activitats i manifestacions. És una jornada per a la reflexió i la mobilització, en la qual sens dubte s'haurà de combinar la confiança en el futur amb la voluntat de millorar el present. Encara que la situació general de les treballadores ha millorat de forma perceptible en els últims anys, els últims estudis realitzats indiquen, per exemple, que els sous de les dones segueixen sent inferiors als dels homes en un tant per cent molt elevat. I encara que les tendències apunten que el percentatge de mà d'obra femenina va en augment, encara és clarament superior el nombre de les aturades que el d'aturats. La igualtat encara queda lluny i exigirà nous i continuats esforços per part dels governants i de la societat en general.

Ara sí, estat plurinacional?

L'aprovació per part de la Ponència del Congrés del preàmbul del nou Estatut de Catalunya, en el qual l'Estat espanyol reconeix com a nació el poble de Catalunya, constitueix una passa històrica de grans dimensions no només per al Principat, sinó també per al conjunt d'una Espanya que, a partir d'ara, ja és plurinacional. Aquesta aprovació arriba enmig de la polèmica perquè ERC considera insuficient el nou text estatutari. Així mateix hi ha la indignació del PP, que no pot consentir que Catalunya assoleixi la categoria de nació, on els conservadors espanyolistes duen camí de convertir-se en un partit quasi residual. Encara li queda un llarg camí al nou Estatut català fins a ser aprovat per les Corts i en referèndum pels ciutadans del Principat. Però la Ponència del Congrés ja els ha reconegut com a nació. Formalment, és el més important, perquè sense orgull no hi ha autogovern.

El negoci de la grip aviària

La por que s'apodera d'Europa davant l'avenç de la grip aviària s'estén més enllà del continent i la carrera per estar preparat ha començat. Els que més se n'alegren: els consorcis farmacèutics. «Tamiflu», de la farmacèutica suïssa Roche, i «Relenza», de la firma Glaxo Smith Kline, són els dos medicaments que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana per a tractar un possible contagi amb el temut virus H5N1, la variant de la grip aviària que afecta als humans i la presència dels quals ha estat detectada en diversos punts de la geografia. «Tamiflu» i «Relenza» són antivirals que, en cas d'infecció, podrien millorar les probabilitats de supervivència. El problema és que no hi ha medicaments suficients per a tots. La guerra farmacèutica contra la grip aviària ha començat.

Paraula d'expresident

José María Aznar està en primera línia de la confrontació política i el seu missatge en la Convenció del PP s'ha instal·lat en la radicalitat enfront de la petició de moderació d'Alberto Ruiz Gallardón. Res que objectar que des de la seva condició d'expresident jugui les cartes polítiques que millor li convinguin per a defensar els interessos del seu partit, i és als seus militants i als electors del PP a qui els correspon jutjar les seves actituds polítiques. Aznar pot prendre la posició política que vulgui, excepte en relació a la lluita antiterrorista. Gairebé tot el missatge d'Aznar es basa en la desligitimació de l'actual govern espanyol per la forma en la qual l'executiu entén i practica la lluita contra el terrorisme. Per l'expresident, José Luis Rodríguez Zapatero s'ha rendit davant ETA i està suplicant el final de la violència. Unes afirmacions que constitueixen una deslleialtat de primer nivell, no solament pel contingut de l'afirmació sinó sobretot per provenir d'un expresident del govern espanyol a qui se li suposa la responsabilitat d'exercir la màxima prudència en les crítiques a la lluita antiterrorista. Però a més de la irresponsabilitat, l'actitud d'Aznar es compadir-se de la veritat i contradir-se amb la coherència del seu propi comportament quan era president. Aquest assumpte de màxima gravetat ho despatxa Aznar amb el que en dret seria la prova negativa o bulgarment dit falsa. No hi ha una sola dada objectiva que demostri els encerts de l'expresident. La policia segueix detenint terroristes com en els temps de la major eficàcia de Mayor Oreja, no s'han produït desplaçaments de presos (tal i com es va fer en l'època del PP) i el Tribunal Suprem acaba de confirmar de manera fefaent que s'aplicava la llei i el reglament penitenciari d'acord a una doctrina instal·lada i vigent en l'època en la qual governava Aznar. No hi ha notícies d'una trobada formal del govern amb ETA i molt menys constància d'una oferta de negociació política. Aznar entén que si el govern actual fes el que va fer ell (les converses de Suïssa) es rendiria a ETA, passant per alt que ell no va negociar sinó que va demanar la rendició. Com mai va haver detalls d'aquella trobada de la delegació de Moncloa amb ETA, no tenim testimoniatge directe del que va ocórrer. Però en tot cas, Aznar jutja a Zapatero en un episodi que encara no s'ha produït. No és fàcil trobar una actitud més deslleial i més irresponsable en la política espanyola que la d'un expresident anomenat Aznar.