Aires de guerra (nuclear?)

Aquesta setmana, Iran ha anunciat un èxit tècnic en el seu programa d'enriquiment d'urani. Les seves autoritats s'han desentès així del termini donat per l'ONU perquè Teheran suspengui el seu programa nuclear i acatés les directrius de l'Organisme internacional per a l'energia atòmica (OIEA). Per més que les centrifugadores iranianes només hagin demostrat de moment que conten amb la capacitat de refinar urani, estant lluny encara dels nivells necessaris per a un ús industrial i molt lluny dels quals es necessiten per a fabricar bombes nuclears, es tracta d'un pas endavant de calculades conseqüències estratègiques. El govern d'Iran ha transformat un problema qualitatiu (com enriquir els isòtops) en un altre quantitatiu (quant temps es necessita per a disposar d'una quantitat suficient amb fins civils o militars). L'anunci oficial, fet per boca del president Ahmadineyad, té un clar propòsit d'advertiment. S'ha creuat ja el llindar del secretisme i el govern de Teheran se sent ara suficientment fort com per a apuntar-se, mitjançant una declaració creïble d'intencions, al club nuclear. Però els escacs té moviments per ambdues parts. No és casual, doncs, que la notícia de la capacitat tècnica de l'enriquiment de l'urani hagi coincidit amb la filtració per part del Pentàgon dels plans de bombardeig de les instal·lacions nuclears d'Iran. Els plans militars són això: plans. De les possibilitats merament especulatives sobre l'existència d'un arma nuclear iraniana (que van donar lloc al concepte del "Eix del mal") s'ha passat ja a la fase següent, la de l'estudi, teòric de moment, de les possibilitats militars d'interrupció dels progressos de Teheran. Però l'advertiment, per part del cap de la intel·ligència militar israeliana, que en tres anys Iran pot disposar d'una bomba atòmica en tres anys, va al meu entendre més enllà. És oportú recordar que fa just un quart de segle Israel va destruir la central nuclear de Tuwaitha, prop de Bagdad. Els precedents existeixen; la comparança entre aquella situació i la d'ara és factible; les paraules, corresponen. Però el món no és avui el de 1981, ni el de la Guerra Freda. Washington va decidir arxivar en el seu moment l'estudi de Flood i Drescher que donava com més racional l'acte d'atacar primer: A la solució matemàtica se li va imposar un criteri polític. Però els estadistas no són, ja dic, avui els mateixos. Nómés cal veure el drama de l'Iraq per a comprovar-ho.