Sempre ens quedarà París

Res va sortir bé en la final, ni en la prèvia. Per començar, el Reial Saragossa que es va guanyar l'accés al partit definitiu –des del mes de febrer quan va eliminar el Barça i el Madrid– no és el mateix que fa dos mesos. Per començar només cal mirar els dos extrems del camp, César està fallan quan més se'l necessita, després d'una campanya magnífica, i els golejadors Ewerthon i Diego duen tres setmanes sense veure porta. Molt malament li ha vingut aquesta aturada a la Copa fins la gran final, i el gran error va ser centrar fatalment en el 12 d'abril tota la temporada, perquè guanyar aquest partit la convertia en un èxit, i perquè era el camí més fàcil per a Europa. Mentrestant, s'ha llençat per la borda la Lliga guanyant només dos partits dels deu últims. La crida de Cani per anar a la selecció va ser una gran alegria pels aragonesos, però cal reconèixer que no va arribar en el moment oportú. Segur que Luis Aragonés no se li hauria ocorregut aquesta convocatòria, per exemple, la pròxima setmana quan hi ha Champions. Tampoc li donarem la culpa ara, encara que sigui tan inoportú, la publicació d'unes declaracions de Savio a un diari del Brasil el mateix dia de la final, explicant que està desitjant tornar als seus orígens. I les informacions, confuses i confoses, sobre un succés a casa d'Ewerthon en el seu país va ser una altra de les ingerències estranyes a l'equip que els van poder descentrar. De totes maneres, més transcendent va ser encaixar un gol en el minut 1, donant un canvi absolut al plantejament previst i assajat. Era l'onzena final de Copa per al Reial Saragossa i, en aquests més de quaranta anys arribant a partits decisius, a la qual acudia amb la condició de favorit adjudicada de forma més nítida. Fins i tot l'Ajuntament comunicava oficialment els detalls de la celebració dos dies abans que es jugués el partit, mai vist. L'eufòria de l'afició que va protagonitzar el desplaçament més massiu de la història estava lligada a una confiança que es palpava en la ciutat, i es corresponia amb les enquestes i les columnes d'opinió dels mitjans estatals. I en les rondes prèvies mai havia fet tants mèrits com en el 2006. Res d'això va ajudar i, quan Tamudo va marcar només començar, tot conduïa al desastre. Va ser duríssim. En aquests moments venen els records d'altres nits glorioses, com la final de París, guanyant la Recopa d'Europa.