La lliçó de Txernòbil

A diferència d'altres aniversaris, el d'avui que commemora els 20 anys de l'accident de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) no aporta cap millora respecte al que va succeir i com es va intentar resoldre. Encara no hi ha xifres creïbles del nombre d'afectats, ni tan sols entre els centenars de milers de treballadors mal proveïts que van participar en la liquidació de la central i lluitant contra el núvol tòxic. L'única cosa que es pot contar és l'increment de persones amb malformacions o mortes de càncer. Les estimacions més creïbles parlen, fins a avui, de 100.000 morts i 70.000 invàlids. Un horror que clama contra l'ocultació de la informació, que a la llarga és tan perillosa com la construcció de centrals nuclears i el seu manteniment. I a Catalunya, no ens salvem d'aquesta restricció informativa, com ha succeït amb la central de Vandellós. Poderosos interessos empresarials volen reobrir el debat sobre la construcció de noves centrals nuclears a Europa, amb l'excusa -comprensible, però no el bastant justificada- de l'excessiva dependència del petroli i del gas, subministrat des de països veïns inestables. El precedent de Txernòbil segueix recomanant la moratòria.

Comença l'any preelectoral

A un any de les eleccions autonòmiques i municipals, qui més qui menys ja està escalfant motors. Els governants de torn de les diferents institucions acceleren els terminis per a finalitzar aquesta o aquella obra, rotonda, centre de dia o de nit, que els permeti tallar (si és possible més d'una vegada) la cinta d'inauguració abans dels comicis. Els partits de l'oposició estan submergits en la tasca d'elecció dels seus candidats. En cas de tenir-los designats, els seus respectius «comitès estratègics» estan obstinats a dissenyar continguts, maneres i maneres de connectar al seu candidat amb els ciutadans i ciutadanes avui anònims, però demà votants. Uns altres encara estan immersos en treballs previs de qui són, a on van, com i amb qui. Al seu torn l'arc polític, malgrat insistir en l'escassa fiabilitat de les enquestes preelectorals, segueixen amb el ritu (i de vegades el mite) d'encarregar sondejos (reals, ficticis o manipulats), si és possible a empreses afins domesticades, els resultats de les quals convenientment maquillades es filtren als mitjans. Hora d'ara, és previsible un canvi de majoria en el nostre Parlament, i conseqüentment el nostre govern? Els experts afirmen que unes eleccions es guanyen, o es perden, bàsicament per la combinació de dos factors. El primer, avaluar si l'acció de govern ha afectat negativament a amplis sectors de la població amb rellevància electoral. El segon factor, igualment decisiu i complementari a l'anterior, si l'actual oposició és percebuda pels futurs votants com una alternativa creïble, inclosa la seva capacitat de lideratge, no només pels seus militants sinó també pels sectors socials que són els quals donen o lleven majories. Així doncs, la cursa preelectoral comença des del dia que es perden o es guanyen unes eleccions. Un conte que mai s'acaba.

Honorable cosmonauta

Si realment imperessin un conjunt de valors d'ètica pública i de solvència política, Maragall hauria d'haver plegat i el "tripartit" dimitit després que el projecte d'Estatut sorgit del Parlament amb el seu eufòric suport, hagués de ser podat i racionalitzat per Zapatero i Mas en un esperpèntic pacte que deixava en ridícul als socis de la Generalitat. Però el patetisme d'aquella situació, en comptes de remetre, ha empitjorat, atès que ha quedat perfectament clar que el que menys importa als tres socis de la Generalitat és l'Estatut: el seu únic afany és continuar, salvant la cadira, esgotar la legislatura i evitar per tant unes eleccions anticipades que oferiria als ciutadans l'ocasió de castigar tant el seu desaforament estatutari com la seva incapacitat de gestió. L'últim capítol de surrealisme del "tripartit" és que el President ha hagut d'empassar-se l'entrada de Vendrell al govern després de les polèmiques cartes d'ERC en les que als simpatitzants d'ERC se'ls exigia un percentatge del seu salari per a demostrar la seva estima respecte el partit. En resum, i com diu un comentarista a "La Vanguardia" en un article titulat «Ovni perdut en un forat negre», «Maragall és un honorable cosmonauta que pilota sense mans un govern que no és ni tan sols seu».

La carretera mata

El gravíssim problema de la sinistralitat en les carreteres no es limita a la preocupant dada que hi ha hagut més morts en aquesta Setmana Santa que en l'anterior. Ni el fracàs que per a la Direcció General de Trànsit significa que s'hagin complert els seus dramàtics anuncis, el que adverteix, de passada, que la seva campanya publicitària no ha estat molt eficaç. Més important, per a evitar tanta sang, és preguntar-se per les seves causes específiques. Per què la meitat dels morts viatjava sense cinturó de seguretat? Per què el responsable d'un dels sinistres més mortífers no tenia permís de conduir? (es calcula que conduïxen sense ell seixanta mil persones). I aquests no són els únics interrogants. Portugal ha assolit una reducció del 30% de les morts i és possible que aquí la doni també el sistema de carnet per punts. Però passarà l'efecte de la novetat aïllada i tot tornarà a ser igual. La pressió psicològica és precisa, però no n'hi ha prou. Un punt feble de la campanya de Trànsit és responsabilitzar de manera exclusiva -o gairebé- als conductors. La senyalització deficient, la baixa capacitat viària, l'escassa vigilància o el mètode d'aprenentatge vigent són àmbits que requereixen millores, i sembla ser que són canvis que encara no es veuen a venir.

El petroli nostre de cada dia

El preu del petroli va superar ahir, a Europa, els 72 dòlars per barril. Fa tot just dos anys, hauria preocupat que aquesta xifra arribés als 35 dòlars, perquè era el preu màxim que havien previst els governs europeus a l'hora de calcular els seus pressupostos. Un error de càlcul que només s'ha pal·liat perquè la cotització es fixa en dòlars i el tipus de canvi de l'euro segueix més fort del previsible, i així abarateix el preu del cru. Aquesta cotització, alcista i imparable, només és comparable a la de 1979, que va portar a la crisi entre EEUU i l'Iran, l'època de Reagan i Jomeini. Per a l'Estat espanyol, l'alça del preu del petroli és una dada més perjudicial que per a la resta de les economies europees. Com que som el país de la UE que més depèn del petroli i dels seus derivats per a impulsar el PIB... Ara cal assumir, com adverteix el Banc d'Espanya, que el model de creixement dels últims anys s'esgota. No duraran més els preus econòmics de les matèries primeres per a les nostres fàbriques, els transportistes i empreses de serveis. Els costos energètics són l'avís definitiu perquè entre el govern i les forces socials es busqui un nou model de creixement que s'adapti al nou model.

Aires de guerra (nuclear?)

Aquesta setmana, Iran ha anunciat un èxit tècnic en el seu programa d'enriquiment d'urani. Les seves autoritats s'han desentès així del termini donat per l'ONU perquè Teheran suspengui el seu programa nuclear i acatés les directrius de l'Organisme internacional per a l'energia atòmica (OIEA). Per més que les centrifugadores iranianes només hagin demostrat de moment que conten amb la capacitat de refinar urani, estant lluny encara dels nivells necessaris per a un ús industrial i molt lluny dels quals es necessiten per a fabricar bombes nuclears, es tracta d'un pas endavant de calculades conseqüències estratègiques. El govern d'Iran ha transformat un problema qualitatiu (com enriquir els isòtops) en un altre quantitatiu (quant temps es necessita per a disposar d'una quantitat suficient amb fins civils o militars). L'anunci oficial, fet per boca del president Ahmadineyad, té un clar propòsit d'advertiment. S'ha creuat ja el llindar del secretisme i el govern de Teheran se sent ara suficientment fort com per a apuntar-se, mitjançant una declaració creïble d'intencions, al club nuclear. Però els escacs té moviments per ambdues parts. No és casual, doncs, que la notícia de la capacitat tècnica de l'enriquiment de l'urani hagi coincidit amb la filtració per part del Pentàgon dels plans de bombardeig de les instal·lacions nuclears d'Iran. Els plans militars són això: plans. De les possibilitats merament especulatives sobre l'existència d'un arma nuclear iraniana (que van donar lloc al concepte del "Eix del mal") s'ha passat ja a la fase següent, la de l'estudi, teòric de moment, de les possibilitats militars d'interrupció dels progressos de Teheran. Però l'advertiment, per part del cap de la intel·ligència militar israeliana, que en tres anys Iran pot disposar d'una bomba atòmica en tres anys, va al meu entendre més enllà. És oportú recordar que fa just un quart de segle Israel va destruir la central nuclear de Tuwaitha, prop de Bagdad. Els precedents existeixen; la comparança entre aquella situació i la d'ara és factible; les paraules, corresponen. Però el món no és avui el de 1981, ni el de la Guerra Freda. Washington va decidir arxivar en el seu moment l'estudi de Flood i Drescher que donava com més racional l'acte d'atacar primer: A la solució matemàtica se li va imposar un criteri polític. Però els estadistas no són, ja dic, avui els mateixos. Nómés cal veure el drama de l'Iraq per a comprovar-ho.

Decència

La paraula decència ha ocupat sens dubte un paper molt rellevant en les recents eleccions italianes, després de la qual, si no sorgeix alguna sorpresa d'última hora, no només els italians sinó també els europeus ens alliberarem d'aquest personatge caricaturesc que és Berlusconi. Un incompetent que no ha sabut gestionar el seu país i que abandona el lideratge del país quan Itàlia està greument malalta. El súmmum de la impudícia de Berlusconi és la seva resistència a reconèixer la derrota, la seva falta d'elegància quan és arribat el moment d'admetre que ha de cedir el pas al seu adversari. Perquè les seves denúncies d'irregularitats són surrealistes: no ha estat el seu propi govern qui ha convocat i organitzat les eleccions? No és el seu propi ministre de l'Interior qui ha dirigit els recomptes, el qual ha proclamat els resultats oficials, el qual en definitiva dóna fe d'uns resultats que no haurien de ser posats en dubte per respecte a la dignitat de l'Estat italià? Feliçment, les democràcies europees estan demostrant la seva capacitat d'autorregeneració en tots els casos i enfront de totes les crisis. Però és difícil no sentir preocupació pel que ocorreria si alguna vegada la decència no pogués vèncer a la insolència, a la corrupció o a l'excessiva ambició d'algun poderós.

Sempre ens quedarà París

Res va sortir bé en la final, ni en la prèvia. Per començar, el Reial Saragossa que es va guanyar l'accés al partit definitiu –des del mes de febrer quan va eliminar el Barça i el Madrid– no és el mateix que fa dos mesos. Per començar només cal mirar els dos extrems del camp, César està fallan quan més se'l necessita, després d'una campanya magnífica, i els golejadors Ewerthon i Diego duen tres setmanes sense veure porta. Molt malament li ha vingut aquesta aturada a la Copa fins la gran final, i el gran error va ser centrar fatalment en el 12 d'abril tota la temporada, perquè guanyar aquest partit la convertia en un èxit, i perquè era el camí més fàcil per a Europa. Mentrestant, s'ha llençat per la borda la Lliga guanyant només dos partits dels deu últims. La crida de Cani per anar a la selecció va ser una gran alegria pels aragonesos, però cal reconèixer que no va arribar en el moment oportú. Segur que Luis Aragonés no se li hauria ocorregut aquesta convocatòria, per exemple, la pròxima setmana quan hi ha Champions. Tampoc li donarem la culpa ara, encara que sigui tan inoportú, la publicació d'unes declaracions de Savio a un diari del Brasil el mateix dia de la final, explicant que està desitjant tornar als seus orígens. I les informacions, confuses i confoses, sobre un succés a casa d'Ewerthon en el seu país va ser una altra de les ingerències estranyes a l'equip que els van poder descentrar. De totes maneres, més transcendent va ser encaixar un gol en el minut 1, donant un canvi absolut al plantejament previst i assajat. Era l'onzena final de Copa per al Reial Saragossa i, en aquests més de quaranta anys arribant a partits decisius, a la qual acudia amb la condició de favorit adjudicada de forma més nítida. Fins i tot l'Ajuntament comunicava oficialment els detalls de la celebració dos dies abans que es jugués el partit, mai vist. L'eufòria de l'afició que va protagonitzar el desplaçament més massiu de la història estava lligada a una confiança que es palpava en la ciutat, i es corresponia amb les enquestes i les columnes d'opinió dels mitjans estatals. I en les rondes prèvies mai havia fet tants mèrits com en el 2006. Res d'això va ajudar i, quan Tamudo va marcar només començar, tot conduïa al desastre. Va ser duríssim. En aquests moments venen els records d'altres nits glorioses, com la final de París, guanyant la Recopa d'Europa.

La Copa, cap a Saragossa!

Tothom diu que el Reial Saragossa és el favorit per guanyar la Copa del Rei. L'equip aragonès s'ha guanyat aquesta consideració per la seva trajectòria copera en les darreres edicions i més encara en l'edició d'aquest any, en la qual li han anat tocant els rivals més forts possibles en cada sorteig. Les proves superades per a arribar fins a la final del Bernabéu no van ser senzilles des de l'inici. Eliminar a l'Alacant i al Xerès (líders de Segona B i Segona A, respectivament) va requerir dels penals, és a dir apurant fins el final. Posteriorment va arribar el pitjor: l'Atlètic de Madrid, el Barça (tan de bo sigui campió d'Europa) i el Reial Madrid (històric 6 a 1 a la Romareda). Ha quedat ben clar que el Reial Saragossa ha estat el millor en aquesta Copa del 2005-06, en eliminar tot solet els "dos grans” del futbol espanyol. Encara no fa 20 anys del gol de Rubén Insulsa i avui el Saragossa pot aconseguir el cinquè títol en aquestes dues dècades. I en el segle XXI, el domini és contundent. El triomf donaria el tercer trofeu al Reial Saragossa. L'equip aragonès s'acostaria, a més, a un fet històric: la conquesta del trofeu en propietat, que s'atorga al guanyar tres títols consecutius o cinc alterns. L'actual Copa està en joc des del 91, i el Saragossa destacaria amb quatre triomfs. Així doncs està molt a prop d'obtenir-la. L'Espanyol ha arribat a la final després d'entrar directament a vuitens, superant només a Getafe, Cadis i Deportivo –evidentment rivals molt més febles–, i amb una situació molt delicada a la Lliga, a només dos punts de les places de descens. El títol no està guanyat, encara queden 90 minuts de joc i els futbolistes del Reial Saragossa han de ser molt conscients d'això. A un partit, les confiances es paguen molt cares, però tampoc cal amagar ara que el Saragossa és millor equip i que porta el cartell de favorit (vulgui o no vulgui). Molta sort! I a veure si el rodolí es fa realitat: "Esta copica, pa la Pilarica"!

Guanyen els joves francesos!

El Contracte de Primera Ocupació (CPE), amb el qual el primer ministre francès De Villepin pretenia resoldre un problema endèmic en la joventut francesa (la falta d'expectatives laborals) s'ha convertit en el seu taló d'Aquil·les. Chirac ha sacrificat a De Villepin i deixa via lliure al seu rival, Sarkozy. Davant un atur del 20% en la població juvenil, el govern presentava un contracte que els joves han rebutjat, doncs contradiu principis en els quals fins a fa poc vivia l'acomodada societat francesa. Sumida en una profunda crisi, França haurà d'acabar, necessàriament, aplicant reformes que altres països apliquen fa temps. Altra cosa és la via triada i la desencertada manera que s'ha gestionat aquesta crisi.

Negociació imprescindible

La vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha sentenciat que la reforma de RTVE és "urgent, imparable i inevitable". També ha afirmat que els treballadors no tenen cap culpa de la situació que travessa l´empresa. Faltaria més. Tothom hauria de saber que el responsable de la situació és una mala gestió combinada amb la indefinició del model de radio i televisió pública, que cal atribuir a tots i cadascun dels successius governs. De fet, Televisió Espanyola no és més cara que altres televisions públiques europees ni té més treballadors, ens tot el contrari: proporcionalment és de les més barates i amb manca personal. Però la Vicepresidenta té raó. La reforma de la radio i televisió pública no té volta de fulla. Ha començat per RTVE i, en aquest sentit, la negociació és imprescindible. Amb els sindicats de l´empresa per resoldre les qüestions internes. Però sobretot amb els agents socials i partits polítics per fer efectiva la llei que sorgeixi del Parlament. Cal un autèntic pacte d´Estat que afecti a la totalitat de les televisions públiques i no començar per destrossar un edifici -que és el que es pretén des de la SEPI- sense saber que s´ha de construir en el seu lloc.

Crisi forçada

En una situació difícil després de la seva pública i reiterada oposició a l'Estatut català, José Bono ha abandonat la seva responsabilitat com a ministre de Defensa precisament quan el govern espanyol es disposa a afrontar una delicada fase en el procés obert per l'alto el foc permanent anunciat per ETA. Forçat a la crisi per una renúncia que deixa, en certa manera, en evidència les ferides obertes pel traumàtic procés de l'Estatut català, Rodríguez Zapatero ha aprofitat per a resituar més al seu gust a dos homes de la seva plena confiança. José Antonio Alonso, nou en política a la seva arribada al gabinet i consolidat com un bon ministre en aquests dos anys, passa a Defensa. Interior serà la cartera del veterà Alfredo Pérez Rubalcaba, exministre amb González, artífex del Pacte Antiterrorista amb el govern d'Aznar, precursor principal de l'acord sobre l'Estatut català i portaveu del grup parlamentari socialista, on el seu substitut serà segurament Diego López Garrido. Zapatero s'assegura així que tota la informació del procés basc -el Centre Nacional d'Intel·ligència és de Defensa- depèn de persones de la seva plena confiança.

I la llum es va apagar

Han passat 365 nits des que en la finestra més contemplada del món es va apagar la llum. La Terra ha donat un gir complet al voltant del Sol sense l'home que va peregrinar tant per ella, que hagués anat i tornat tres vegades a la Lluna. Aquell valent incansable de túnica blanca, somriure serè i fe infrangible que va besar els aeroports de tot el planeta. A un any de la seva mort, la figura de Joan Pau II segueix despertant anhels i sentiments. Respecte i admiració. Sorpresa i devoció. L'aniversari del seu viatge, a la finestra del cel, torna a entelar de llàgrimes els ulls de molts que mai haguéssim desitjat que s'haugués apagat aquella temuda llum de la seva habitació. Creixeran moltes generacions perquè el seu nom pugui ser oblidat, però passaran més anys perquè torni a haver altre papa igual que ell. Cap concert de rock i cap partit de futbol han pogut reunir a tants adolescents en un mateix lloc com ho ha assolit el papa més estimat de tots els temps. Senyal que potser que l'Església està ferida, però no agonitzant. Independentment de les creences religioses de cadascú i estar d'acord o no en algunes de les seves decisions, Karol Wojtyla va deixar un buit en nosaltres. Joan Pau II, Santo Subito!

Aliança indesitjable

Hi ha, ara mateix, tres focus d'atenció preferents en l'actualitat. L'Euskadi de «la nova transició» cap a la pau i la democràcia, la Marbella de tots els excessos, i la Catalunya que es disposa a estrenar Estatut revisat i amb molt poca generositat de l'Estat espanyol. Hi ha seriosos dubtes que el referèndum assoleixi reunir un percentatge de suport aclaparant, i a favor d'això s'esforcen Zapatero, Maragall i el seu PSC i Mas i els seus convergents. Però persisteix el gran dubte: què faran Carod i els seus lleials? ERC farà campanya per l'abstenció per la «baixada de pantalons» de Mas i perquè la gestió de l'aeroport del Prat serà governat finalment des de Madrid? Maragall sabia que el Prat era intransferible. Sabia que els estats, tots, volen controlar i coordinar els grans aeroports estatals perquè des d'ells és molt el que es juga en el concert internacional... Després de tot, què importa que el control últim ho tingui la ministra de Foment i no el director que designi el govern de la Generalitat? Serà capaç Esquerra s'abstenir-se o animar-se a reclamar el sí al referèndum i així acabar d'una vegada per totes de trencar la seva «aliança tàctica», certament indesitjable, amb el PP de Rajoy i de Piqué?

Millores hipotecàries

El govern espanyol vol influir en la contractació de noves hipoteques i millorar la situació de les quals ja s'estan pagant. I llança un advertiment fàcil d'entendre: si els tipus d'interès estan creixent sense parar des de fa uns mesos, és perillós contractar el préstec per a comprar un habitatge -que ja té preus excessius- amb la referència del preu europeu del diner, l'euríbor, que tampoc para de pujar. El vicepresident Pedro Solbes intenta frenar els efectes perversos que els espanyols paguin de més o de menys segons el tipus d'interès dels préstecs vinculats a l'euro, i vol que es popularitzi més l'ús de l'interès fix. Es tracta d'una reacció tardana davant la tendència persistent de l'euríbor, però en qualsevol cas convida clarament a canviar el model actual de concessió d'hipoteques i les condicions que s'haurien d'amortitzar. Em sembla insuficient que el govern espanyol pensi que el seu únic instrument d'intervenció en el mercat de l'habitatge és reduir una mica els impostos a qui exigeixin la revisió de la seva hipoteca davant la pujada dels tipus. Hi ha altres fórmules, per tant, la llei que impulsa el govern de l'Estat hauria de ser més valenta en la protecció de qui necessiten aquests crèdits.

Millor seduir que prohibir

La dràstica prohibició de fumar que va entrar en vigor a principis de gener va produir immediatament un lleu descens de la venda de tabac. No obstant això, qui pensés que aquest país havia entrat en el bon camí des del punt de vista sanitari perquè havia començat un retrocés a l'extensió d'aquest hàbit gens sa s'equivocaven: al febrer, potser a l'empara dels baixos preus deguts a l'ocasional «guerra comercial» que es va suscitar, va tornar a pujar el consum. Es van vendre concretament 314 milions de paquets, un 1,6% més que al febrer de 2005 . La reflexió que convé fer és òbvia i pot fer-se extensiva a molts altres àmbits. Les prohibicions governatives són poc eficaces i si es pretén canviar hàbits i modificar costums en pro del bé comú, convé més el camí de la seducció que el de la imposició. L'extrapolació és pertinent sobretot a la seguretat vial: no serà criminalitzant a l'usuari com es combati decisivament l'accidentalitat sinó persuadint-lo que canviï d'hàbits i condueixi d'una altra manera. I no només amb paraules sinó també amb l'evidència que des de l'Estat es fa el possible per incrementar la seguretat.

Herència Gil y Gil

La presó incondicional decretada per al regidor de Trànsit de l’Ajuntament de Marbella, l’alcaldessa Marisol Yagüe, l’assessor d'Urbanisme i l’empresari Ismael Pérez Peña, encarrila, encara que massa tard, el principi de la fi de la corrupció urbanística a la Costa del Sol. L'escandalosa llibertat de moviments de la qual han gaudit polítics deshonestos i empresaris sense escrúpols dins i fora de la costa malaguenya és una vergonya. Perquè les seves trapelleries es feien gairebé a plena llum, ja que l'opinió pública sospitava que s'estaven produint, però ningú ho va evitar. Ni tan sols quan manava el gran Jesús Gil y Gil. El principi democràtic de l'autonomia municipal, que existeix per a frenar abusos de poder o ingerències interessades de les altres administracions respecte del poder local, s'ha utilitzat cínicament per a delinquir a gran escala. Només podia intervenir la justícia, i moltes ombres en l'actuació judicial a la Costa del Sol apunten cap a una presumpta complicitat activa d'alguns magistrats. Alerta: no és només Marbella, aquest tipus de vergonya és a nivell estatal. I d'haver existit una reacció política i judicial diligent, molts electors, seduïts per miracles contra l'atur i la inseguretat dels seus municipis, haguessin desistit a triar o reelegir a personatges tan immorals.