Catalunya endavant!

Companys de la selecció nacional, seguidores i seguidors, familiars, patrocinadors... ha arribat el moment. Aquest divendres, amb l'estómac ple i les maletes carregades d'il·lusió, emprendrem el viatge cap a Suïssa. Serà fosc i plourà, però això no impedirà que l'autocar arrenqui, puntual com un rellotge, suís, embolicat amb la nostra senyera, la nostra estelada, i enfili el camí cap a la destinació final: l'Europeada. Malgrat que tots portem la victòria a la sang, no sento que el resultat sigui el més important. Si més no, perdre o guanyar no és el que em provoca aquest estat d'emoció i nerviosisme que ara mateix tinc, sinó el fet de compartir amb 15 amics aquesta aventura...

Continua bordant

Durant els períodes electorals sempre s’atien les qüestions lingüístiques. Hi ha un gran interès de crear crispació i disconformitat en un tema tan delicat, dividir la societat i enfrontar-la, atiar polèmiques i conflictes allà on no existeixen, fer de tot una falsa pel·lícula de bons i dolents. Les eleccions són generals, és a dir, al Congrés i al Senat, institucions mancades de competències en matèria lingüística, però això no ha impedit que Aznar deixi anar els seus gossos i emprengui les seves habituals amenaces i falsificacions; segons Aznar ha arribat el moment de canviar les polítiques lingüístiques dels territoris de llengua catalana i basca, tot perquè segons diu s’han convertit en «instruments de coacció» sobre els castellanoparlants. Porteu-me un morrió, que jo ja tinc el gos.

Front paranoic

Si l'Iran o el Pakistan llencen en el futur un atac amb míssils nuclears contra Israel o Europa, passarien per damunt de Polònia o de l’est de Txèquia? I si hi passen, on anirien? A Alemanya?, a Anglaterra?, a França? Dibuixin línies en un mapa i veuran que no és probable. I si els haguessin d’aturar amb míssils antimíssils, on els col·locaríeu? Sembla raonable pensar que a Israel, Turquia, a Irak, al Caucas, fins i tot a Grècia, Bulgària, Romania o a Itàlia. I si fos Xina el malvat de torn, quina utilitat tendrien aquests míssils, que s’anomenen Patriots, al país dels simpàtics bessons polonesos o al petit gran país txec? No convendria aprofitar que s’ha acabat la guerra freda i posar-los al sud o fins i tot a l’est de Rússia i repartir-se amb ella el mèrit i el guany? El govern Bush, ens ha obert als europeus un altre front paranoic, ara amb Rússia. Per què?

Pluri què?

Darrerament se sent molt sovint que gent relativament rellevant en l'àmbit polític espanyol parla d'una doble possibilitat. Per una banda, es parla de la possibilitat de fer una gran coalició de govern PSOE-PP per excloure els nacionalistes. I, per una altra banda, es parla de la possibilitat de reformar Constitució i llei electoral per impedir que els nacionalistes tinguin representació a les corts espanyoles. No hauríem de prendre a broma aquest doble missatge complementari perquè la seva repetició i reiteració cerca crear una situació que realment faci factible una aberració d'aquestes dimensions. Crec que era Machado que va dir allò que Espanya menysprea tot el que ignora. El projecte centralista, el projecte d'estat-nació espanyol iniciat amb els Decrets de Nova Planta i amb l'arribada dels borbons a la corona del regne és un projecte que ignora la plurinacionalitat, nega que existeixin diverses llengües, nega que existeixin diverses nacions amb una identitat diferenciada, nega el que durant un temps se va denominar el fet diferencial.

Un esport que se suïcida

És curiós comprovar amb quina facilitat el ciclisme s'està destruint a si mateix. Els escàndols del Tour, els maletins del doctor Eufemiano, les paranoies de l'UCI..., tot sembla estar encaminat a destrossar a un esport que en la seva concepció és, senzillament, meravellós. L'èpica en el ciclisme s'ha perdut i tot està sota sospita. Tot. Quina s'estima el ciclime es va emocionar al veure a Contador a la part alta del podi de París. Però aquesta emoció no era plena ja que, no ens enganyem, el Tour era de Rassmusen. Però a l'escalador danès se'l va carregar el ciclisme, sense un positiu que el pogués inculpar.

Com anar al cel i tornar

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, "Com anar al cel i tornar", al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema "Faig saber", per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O "Valset", que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els "made in Reig". Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . "Com anar al cel i tornar" és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un "defecte" els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.

Ha mort un mite

Jose Luis Cantero Rada, artísticament conegut com El Fary, ha mort a Madrid aquest dimarts a l'edat de 69 anys víctima d'un càncer de pulmó, segons ha confirmat la seva discogràfica. Tot i que va començar la seva carrera professional com a taxista l'èxit li va arribar com a cantant als anys 80 amb cançons com "El Toro guapo" després de finançar i vendre ell mateix les seves primeres cassets a El Rastro madrileny. La sèrie televisiva Menudo es mi padre confirmaria la seva popularitat als anys 90 amb un paper inspirat en la seva pròpia trajectòria personal i el seu caràcter simpàtic. La saga de films Torrente amb cançons com "Apatrullando la ciudad" van fer que la seva figura fos encara més estimada. Després d'una sèrie de rumors que apuntaven a que patia una greu malaltia, aquest dimarts s'ha confirmat amb la notícia de la seva mort.

Ningú escolta a ningú

Ningú escolta els vells, ni el seu parlar feixuc,

i en els bancs de les places resten orfes paraules
que encara no han dit,manllevades per veus
ordinàries,que les despullen de sentit...


Ningú escolta el clam,ni el seu dolor sofert,
d'un llenguatge de mots i esperances que algún
cretí creu obsolet,abdiquem mesells a l'esclavatge
i així els hi lliurem el dret...


Ningú escolta el so,ni el seu silenci sord,i els
carrers corren plens de la cridòria empudegan-t'ho
quasi tot,refugiat de nou en la memòria per
esguardar l'últim tró...


Ningú escolta els vells...
Ningú escolta el clam...
Ningú escolta el so...
Ningú escolta el món...
Ningú escolta a ningú...

Clam de venjança

Per més que es parli de maletins -que si vénen benvinguts siguin-, el que està clar és que el Reial Madrid es trobarà dissabte a La Romareda amb un equip, el Saragossa, que afrontararà la trobada amb els majors desitjos de victòria possibles. No tindrà millor premi el conjunt aragonès que assegurar-se la seva presència a Europa, un objectiu que duu lluitant tot l'any i que seria lamentable perdre'l ara, després d'haver estat gairebé tota la temporada en llocs europeus, fins i tot moltes jornades en zona Champions. És suficient motiu perquè, en perfecte comunió entre equip i afició, tots bolcats des del primer minut, es lluiti a mort per una victòria més anhelada que mai. Això sí, si a més hi ha regalet del Barça per guanyar o fins i tot per empatar, doncs em sembla fantàstic. Tot ajuda. Però és que, per si no fos poc, el Saragossa ha de buscar encara amb més afany aquesta victòria perquè no té res que agrair al Reial Madrid, almenys en els últims anys. Encara que és cert que hi ha hagut un tradicional transvasament de jugadors entre un i altre conjunt, el cert és que els que han fixat pel Saragossa procedents de la capital és perquè allà no els han volgut, perquè els sobraven. I els que han fixat pel Madrid provinents de la capital de l'Ebre, més aviat se'ls han dut “per les bones” i pagant les clàusules, com van ser els casos d'Esnáider o Morientes. Més recent ha estat el cas De la Red i la manca de paraula de la directiva madridista, o la prepotència de la temporada passada després del 6-1 de La Romareda en la Copa i el tracte vejatori al saragossisme en la preparació del partit de tornada invocant l'esperit de Juanito… I ja no dic si recordem quan el Madrid, gràcies a un favor de la UEFA, va deixar fora de la Champions l'any que el Saragossa va ser cinquè i van guanyar la Recopa a París. I més d'un jugador del Saragossa no crec que li tingui massa afecte al Madrid. Gabi Milito sempre ha estat correcte i diplomàtic quan li han recordat el seu cas (encara riem de la falsa lesió al genoll que tenia). En canvi, Diogo s'ha despatxat aquesta setmana amb unes claras declaracions a “Don Balón” recordant fastiguejat el seu pas pel Bernabéu. Llàstima que no pugui jugar dissabte. I què dir del sagnant tema de César Jiménez, que va haver de deixar el futbol per una entrada de Figo que no va rebre ni la targeta groga. En fi, que per tot això i molt més, com diu l'himne del Saragossa -ara que es parla de lletres d'himnes-: “a guanyar, a guanyar… el Saragossa guanyarà…”

Sabíem que Acebes ja ho sabia

Allò que en l'esperit de la majoria ja era veritat el mateix 11 de març del 2004, ara requereix tot un esforç titànic de l'Administració de Justícia per reaparèixer davant la societat com el que va ser. Una part d'aquesta societat, a més, ja no ho admetrà mai, ha quedat atrapada en la xarxa i no està amb ànim de lliurar-se'n. Ara s'ha sentit dir, en el judici, que l'exministre de l'Interior, Ángel Acebes, l'horabaixa de l'11M ja sabia que l'explosiu no era «Titadine». I això, que nosaltres, a la vegada, en essència. ja sabíem aquell mateix dia, ara se'ns apareix com una revelació, però alhora com una dada de la realitat que malda per trobar lloc a les nostres consciències. Per no admetre el que significa que l'exministre Acebes conegués aquest fet, basta prendre l'opció inicial de rebutjar-ne les conseqüències electorals. Al contrari, per no perdre-ho de vista, molta de gent ha hagut de repassar diàriament allò que els fets escrigueren a la seva memòria. A la veritat ara li queda un llarg camí per recuperar posicions. I és ben segur que, per la via judicial, haurà cedit, al final, una part del territori que li correspon. Ah, és clar, la veritat no té entitat pròpia, és fruit de la nostra manera de relacionar-nos amb la realitat: i per això té tantes coses en contra. És tan dèbil, malaltissa i manipulable com la naturalesa humana. No us féssiu il·lusions.

Se'ls ha encès la bombeta!

La història del llum, o almenys de les lampades, és a punt de passar una nova pàgina. La bombeta elèctrica de tota la vida serà cosa del passat d'aquí a tres anys. No a tot arreu, és cert, però sí a Austràlia. El govern australià ha anunciat que prohibirà la bombeta incandescent. I ja era hora: fa més de cent anys ens fa llum i no hem demostrat cap voluntat de canviar el clàssic per les bombetes més eficaces d'avui dia. El govern australià obligarà els ciutadans a substituir el model antic per altres models més moderns que empren una cinquena part de l'electricitat per fer la mateixa llum, el que anomenam ara bombetes de baix consum. És una iniciativa pensada per ajudar a reduir les emissions de gasos hivernacle a l'atmosfera. I tot ajuda, encara que només sigui un llum.

Aznar, Rajoy i Guantànamo

Cada cop està més clar, i per tant és preocupant, el grau de connivència del govern Aznar amb els aspectes més tètrics de la la política agressiva de George Bush. Ara resulta que policies espanyols van ser enviats a Guantánamo per parlar amb els presoners allà tancats en condicions infrahumanes. Rajoy, que formava part d'aquell executiu, diu que no en sabia res. O sigui, que el successor d'Aznar no s'assabentava del que pasava al seu costat, fet molt preocupant quan es tracta d'acudir a un tètric lloc on, segons tots els indicis, es vulneren els drets humans. Ara és importantíssim esbrinar fins al fons què anaven a fer aquests policies. Cal recordar que Aznar va oferir a Bush fa uns anys guàrdies civils per posar ordre a l'Iraq i també que hi ha agents espanyols molt acostumats a tractar amb musulmans, especialment a Ceuta i Melilla. Vol dir això que el suport tècnic d'Aznar a Bush va ser mès important del que s'ha fet creure fins ara? El segur és que en els seus darrers dies com a president, Al Qaeda atacà Madrid i provocà una massacre brutal.

Rubianes s'estrena

Després de la polèmica desencadenada fa unes poques setmanes, aquest vespre s'estrena a l'auditori de CCOO de Madrid l'obra "Lorca eran todos" de Pepe Rubianes. Tots les localitats ofertes s'han esgotat i l'únic absent és el propi Rubianes, que ha decidit no presenciar l'obra. Un centenar de persones d'extrema dreta s'han acostat fins a l'auditori per protestar contra la representació. Rubianes va haver de retirar "Lorca eran todos" del Teatro Español de Madrid, de propietat municipal, per pressions polítiques. La companyia de l'actor ha justificat l'absència de Rubianes en l'estrena d'avui dient que ell n'és el director però no actua i, per tant, no sempre participa en les representacions.

Per veure la polèmica entrevista:

http://www.youtube.com/w/Pepe-Rubianes-unplugged?v=sWEVTRahbBI&eurl=

Botifarra pro catalana

El CAC desestima els recursos del PP i Ciutadans de Catalunya i els fot botifarra (pro catalana, és clar!). El molt bon criteri, el ple del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha avalat l'emissió de l'anunci televisiu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i ha desestimat així els recursos que havien presentat el PP i Ciutadans de Catalunya. Només el conseller proposat pels populars hi ha votat en contra. El CAC sosté que no hi ha arguments per considerar que l'anunci és 'polític' i que, per tant, cal donar prioritat a la llibertat d'expressió. En una resolució de sis pàgines, el CAC conclou que el concepte de publicitat és molt ampli i que no hi ha 'paràmetres interpretatius' per a determinar que el missatge de l'espot vulnera la llei de l'audiovisual, en quant a missatge polític. I és que per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes, l'espot reprodueix la realitat, ja que 'les federacions espanyoles impedeixen sistemàticament que les seleccions catalanes puguin competir oficialment'.

M'hi banyo

Benvolguts «bloguers» i «blogueres» deunidó si ha plogut des del 14 de maig. Però bé ja tornem a ser per aquí...a passar calor perquè ja fa molts dies que ha començat l’estiu. I enllaçant amb aquest tema avui parlaré sobre les meduses. El que m’ha impulsat a a tractar aquest tema són unes declaracions que ha fet una dona de Castelldefels avui al TN on explicava: «M’he banyat a la platja malgrat que la Creu Roja havia hissat la bandera vermella. Com que he vist que la mar estava tan tranquil·la...». A veure senyora! Si Creu Roja avisa amb una bandera ben vermella que està prohibit banyar-se-s’hi, serà per algun motiu! No val a dir el que ha declarat una altra dona: «És que no ho indiquen bé, hi ha una bandera blanca amb una medusa pintada però no es veu clar. A més, caldria que s’informés per megafonia i amb una bandera més gran». Hi tant! També instal·larem una alarma sonora antiaèrea per avisar que les gavines poden bombardejar amb «cagallons». «Sí que he vist la bandera, però tot i així m’he ficat a l’aigua. He notat picades al peu però no els he donat importància», declarava al TN un home. Ei! Si el semàfor es posa de color vermell, oi que no cal que hi hagin pancartes gegants, una alarma sonora o un guàrdia fent senyal amb els braços indicant que cal aturar-s’hi perquè està prohibit passar en aquell moment. Doncs perquè nassos aquestes 534 «víctimes» (només a Castelldefels) han estat tan irresponsables com per ficar-s’hi al mar quan hi ha bandera vermella? I és que avui han estat meduses, demà pot ser una fuga radioactiva de Vandellós i la gent s’hi fotria, malgrat sortir de l’aigua amb tres pits i cinc ous!

Consternats

Estarem sens dubte molt entretinguts els polítics i els periodistes veient discórrer el tormentós procés estatutari català, assistint a la crisi de la Generalitat o calibrant la disposició d'ETA en el procés de pau però la ciutadania espanyola, en la seva immensa major part, està ara per ara francament consternada per la major estafa de la democràcia, la comesa per Afinsa i Fòrum Filatèlic, que arribaria a a unes 350.000 persones i que podria representar un descobert de 35.000 milions d'euros, ni més ni menys que un 5% del PIB aproximadament. Amb una particularitat que ningú o gairebé ningú ha esmentat: hi ha altra mitja dotzena de societats semblants que guarden un comprensible silenci i la destinació del qual és una inquietant incògnita. Encara que és evident que l'Estat no pot cobrir les espatlles als estafadors, ni seria lògic que existís una assegurança universal contra el robatori, el frau o qualsevol forma de depredació, aquest cas és singular ja que entre tots hem donat respectabilitat i presència a unes companyies el miraculós sistema de les quals ningú entenia i que no obstant això no van suscitar la convenient curiositat de l'Agència Tributària, o del Ministeri d'Economia, o -fins i tot- d'aquesta cosa amorfa que es diu "consum" i que se situa, diuen, en el Ministeri de Sanitat.

Calerons

El pressupost militar nord-americà per a l'any 2006, tal com va ser aprovat el 21 de desembre passat, va anar oficialment de 453.000 milions de dòlars, als quals caldrà afegir almenys uns suplementaris 50.000 milions per a les actuals operacions militars en marxa a l'Afganistan i l'Iraq, una mica més de 500.000 milions de dòlars o el seu equivalent d'uns 400.000 milions d'euros. Crec que tant vosaltres com jo ens perdem quan la quantitat passa dels mil euros, quantitat que és la qual bàsicament defineix a la generació que està ara arribant a el mercat de treball. Però hi ha dades comparatives que sí poden servir de referència per a saber què pot significar aquesta quantitat. I la dada és de molt clara lectura: aquests calerons, segons l'Institut Internacional d'Estocolm sobre Investigació de la Pau, és l'equivalent als pressupostos militars dels altres països del món sumats.

Tots els dilluns, festa!

Ah, no hi ha res com tenir festa els dilluns. És el millor invent del món. El món sencer, global en si, suspès els dilluns. D'aquesta forma els diumenges passarien a ser uns dies assolellats, magnífics, per a gaudir, i comprar. Perquè l'inconvenient d'ahir, dilluns festiu universal (excepte els hispans d'EEUU), és que no havia on comprar, on anar. Quin desengany. Ja se sap que els dies de festa són per a comprar, per a anar de botigues i d'hípers. Per això, el dia del treball és dolent per caure en dilluns i ser festa. Per un prejudici -més empresarial que dels empleats-, el dia del treball no obren enlloc. Quina vergonya neoliberal. Bé, algun «tot a cent» de xinesos que no es deixen impressionar per aquestes costums històriques -beneïts siguin-, però no tots. I les clàssiques botigues de xuxes i pa ràpid, que per això s'han estès i no paren de créixer: per obrir els dies de festa, especialment l'1 de maig, en el qual al no haver gens que fotre ni reivindicar, es concelebra la pau. I els accidents laborals? Cinc morts al dia. Si tots els dilluns fossin festa baixaria molt aquesta estadística, encara que pujaria l'altra, la dels punts (del carnet de conduir, és clar). Per això, el millor invent per al món global, ja un poc fatigat de veure sempre les mateixes sèries repetides, és tenir festa els dilluns. S'acabaria l'atur i tot seríem més feliços.

Morales nacionalitza

El president de Bolívia, Evo Morales, ha complert una de les principals promeses electorals i ha nacionalitzat tota l'extracció d'hidrocarburs del país. Això significa que les multinacionals que operen en el país hauran de lliurar les seves extraccions -sobretot de gas- a l'empresa pública YPFB (Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians), que fixarà el preu de la seva distribució. En el fons és un cop per a la companyies que operen en la zona, una relació que encapçala l'espanyola Repsol-YPF i que completen empreses com la francesa Total, la nord-americana Exxon i la brasilera Petrobras. Morales actua embravit per la trobada que ha tingut a l'Havana amb Hugo Chávez i Fidel Castro. També necessitava actuar davant els incipients moviments de protesta en les files de qui li van dur al poder. A les companyies afectades se'ls dóna un termini de sis mesos per a negociar la seva adaptació a la nova llei. És un pols que castigarà encara més la cotització internacional del cru, però que pot reconduir-se si hi ha voluntat de pacte a partir d'una obvietat: el país més pobre de sud-amèrica necessita la tecnologia que només tenen les multinacionals instal·lades en el seu territori per a extreure riquesa del subsòl.

La lliçó de Txernòbil

A diferència d'altres aniversaris, el d'avui que commemora els 20 anys de l'accident de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) no aporta cap millora respecte al que va succeir i com es va intentar resoldre. Encara no hi ha xifres creïbles del nombre d'afectats, ni tan sols entre els centenars de milers de treballadors mal proveïts que van participar en la liquidació de la central i lluitant contra el núvol tòxic. L'única cosa que es pot contar és l'increment de persones amb malformacions o mortes de càncer. Les estimacions més creïbles parlen, fins a avui, de 100.000 morts i 70.000 invàlids. Un horror que clama contra l'ocultació de la informació, que a la llarga és tan perillosa com la construcció de centrals nuclears i el seu manteniment. I a Catalunya, no ens salvem d'aquesta restricció informativa, com ha succeït amb la central de Vandellós. Poderosos interessos empresarials volen reobrir el debat sobre la construcció de noves centrals nuclears a Europa, amb l'excusa -comprensible, però no el bastant justificada- de l'excessiva dependència del petroli i del gas, subministrat des de països veïns inestables. El precedent de Txernòbil segueix recomanant la moratòria.

Comença l'any preelectoral

A un any de les eleccions autonòmiques i municipals, qui més qui menys ja està escalfant motors. Els governants de torn de les diferents institucions acceleren els terminis per a finalitzar aquesta o aquella obra, rotonda, centre de dia o de nit, que els permeti tallar (si és possible més d'una vegada) la cinta d'inauguració abans dels comicis. Els partits de l'oposició estan submergits en la tasca d'elecció dels seus candidats. En cas de tenir-los designats, els seus respectius «comitès estratègics» estan obstinats a dissenyar continguts, maneres i maneres de connectar al seu candidat amb els ciutadans i ciutadanes avui anònims, però demà votants. Uns altres encara estan immersos en treballs previs de qui són, a on van, com i amb qui. Al seu torn l'arc polític, malgrat insistir en l'escassa fiabilitat de les enquestes preelectorals, segueixen amb el ritu (i de vegades el mite) d'encarregar sondejos (reals, ficticis o manipulats), si és possible a empreses afins domesticades, els resultats de les quals convenientment maquillades es filtren als mitjans. Hora d'ara, és previsible un canvi de majoria en el nostre Parlament, i conseqüentment el nostre govern? Els experts afirmen que unes eleccions es guanyen, o es perden, bàsicament per la combinació de dos factors. El primer, avaluar si l'acció de govern ha afectat negativament a amplis sectors de la població amb rellevància electoral. El segon factor, igualment decisiu i complementari a l'anterior, si l'actual oposició és percebuda pels futurs votants com una alternativa creïble, inclosa la seva capacitat de lideratge, no només pels seus militants sinó també pels sectors socials que són els quals donen o lleven majories. Així doncs, la cursa preelectoral comença des del dia que es perden o es guanyen unes eleccions. Un conte que mai s'acaba.

Honorable cosmonauta

Si realment imperessin un conjunt de valors d'ètica pública i de solvència política, Maragall hauria d'haver plegat i el "tripartit" dimitit després que el projecte d'Estatut sorgit del Parlament amb el seu eufòric suport, hagués de ser podat i racionalitzat per Zapatero i Mas en un esperpèntic pacte que deixava en ridícul als socis de la Generalitat. Però el patetisme d'aquella situació, en comptes de remetre, ha empitjorat, atès que ha quedat perfectament clar que el que menys importa als tres socis de la Generalitat és l'Estatut: el seu únic afany és continuar, salvant la cadira, esgotar la legislatura i evitar per tant unes eleccions anticipades que oferiria als ciutadans l'ocasió de castigar tant el seu desaforament estatutari com la seva incapacitat de gestió. L'últim capítol de surrealisme del "tripartit" és que el President ha hagut d'empassar-se l'entrada de Vendrell al govern després de les polèmiques cartes d'ERC en les que als simpatitzants d'ERC se'ls exigia un percentatge del seu salari per a demostrar la seva estima respecte el partit. En resum, i com diu un comentarista a "La Vanguardia" en un article titulat «Ovni perdut en un forat negre», «Maragall és un honorable cosmonauta que pilota sense mans un govern que no és ni tan sols seu».

La carretera mata

El gravíssim problema de la sinistralitat en les carreteres no es limita a la preocupant dada que hi ha hagut més morts en aquesta Setmana Santa que en l'anterior. Ni el fracàs que per a la Direcció General de Trànsit significa que s'hagin complert els seus dramàtics anuncis, el que adverteix, de passada, que la seva campanya publicitària no ha estat molt eficaç. Més important, per a evitar tanta sang, és preguntar-se per les seves causes específiques. Per què la meitat dels morts viatjava sense cinturó de seguretat? Per què el responsable d'un dels sinistres més mortífers no tenia permís de conduir? (es calcula que conduïxen sense ell seixanta mil persones). I aquests no són els únics interrogants. Portugal ha assolit una reducció del 30% de les morts i és possible que aquí la doni també el sistema de carnet per punts. Però passarà l'efecte de la novetat aïllada i tot tornarà a ser igual. La pressió psicològica és precisa, però no n'hi ha prou. Un punt feble de la campanya de Trànsit és responsabilitzar de manera exclusiva -o gairebé- als conductors. La senyalització deficient, la baixa capacitat viària, l'escassa vigilància o el mètode d'aprenentatge vigent són àmbits que requereixen millores, i sembla ser que són canvis que encara no es veuen a venir.

El petroli nostre de cada dia

El preu del petroli va superar ahir, a Europa, els 72 dòlars per barril. Fa tot just dos anys, hauria preocupat que aquesta xifra arribés als 35 dòlars, perquè era el preu màxim que havien previst els governs europeus a l'hora de calcular els seus pressupostos. Un error de càlcul que només s'ha pal·liat perquè la cotització es fixa en dòlars i el tipus de canvi de l'euro segueix més fort del previsible, i així abarateix el preu del cru. Aquesta cotització, alcista i imparable, només és comparable a la de 1979, que va portar a la crisi entre EEUU i l'Iran, l'època de Reagan i Jomeini. Per a l'Estat espanyol, l'alça del preu del petroli és una dada més perjudicial que per a la resta de les economies europees. Com que som el país de la UE que més depèn del petroli i dels seus derivats per a impulsar el PIB... Ara cal assumir, com adverteix el Banc d'Espanya, que el model de creixement dels últims anys s'esgota. No duraran més els preus econòmics de les matèries primeres per a les nostres fàbriques, els transportistes i empreses de serveis. Els costos energètics són l'avís definitiu perquè entre el govern i les forces socials es busqui un nou model de creixement que s'adapti al nou model.

Aires de guerra (nuclear?)

Aquesta setmana, Iran ha anunciat un èxit tècnic en el seu programa d'enriquiment d'urani. Les seves autoritats s'han desentès així del termini donat per l'ONU perquè Teheran suspengui el seu programa nuclear i acatés les directrius de l'Organisme internacional per a l'energia atòmica (OIEA). Per més que les centrifugadores iranianes només hagin demostrat de moment que conten amb la capacitat de refinar urani, estant lluny encara dels nivells necessaris per a un ús industrial i molt lluny dels quals es necessiten per a fabricar bombes nuclears, es tracta d'un pas endavant de calculades conseqüències estratègiques. El govern d'Iran ha transformat un problema qualitatiu (com enriquir els isòtops) en un altre quantitatiu (quant temps es necessita per a disposar d'una quantitat suficient amb fins civils o militars). L'anunci oficial, fet per boca del president Ahmadineyad, té un clar propòsit d'advertiment. S'ha creuat ja el llindar del secretisme i el govern de Teheran se sent ara suficientment fort com per a apuntar-se, mitjançant una declaració creïble d'intencions, al club nuclear. Però els escacs té moviments per ambdues parts. No és casual, doncs, que la notícia de la capacitat tècnica de l'enriquiment de l'urani hagi coincidit amb la filtració per part del Pentàgon dels plans de bombardeig de les instal·lacions nuclears d'Iran. Els plans militars són això: plans. De les possibilitats merament especulatives sobre l'existència d'un arma nuclear iraniana (que van donar lloc al concepte del "Eix del mal") s'ha passat ja a la fase següent, la de l'estudi, teòric de moment, de les possibilitats militars d'interrupció dels progressos de Teheran. Però l'advertiment, per part del cap de la intel·ligència militar israeliana, que en tres anys Iran pot disposar d'una bomba atòmica en tres anys, va al meu entendre més enllà. És oportú recordar que fa just un quart de segle Israel va destruir la central nuclear de Tuwaitha, prop de Bagdad. Els precedents existeixen; la comparança entre aquella situació i la d'ara és factible; les paraules, corresponen. Però el món no és avui el de 1981, ni el de la Guerra Freda. Washington va decidir arxivar en el seu moment l'estudi de Flood i Drescher que donava com més racional l'acte d'atacar primer: A la solució matemàtica se li va imposar un criteri polític. Però els estadistas no són, ja dic, avui els mateixos. Nómés cal veure el drama de l'Iraq per a comprovar-ho.

Decència

La paraula decència ha ocupat sens dubte un paper molt rellevant en les recents eleccions italianes, després de la qual, si no sorgeix alguna sorpresa d'última hora, no només els italians sinó també els europeus ens alliberarem d'aquest personatge caricaturesc que és Berlusconi. Un incompetent que no ha sabut gestionar el seu país i que abandona el lideratge del país quan Itàlia està greument malalta. El súmmum de la impudícia de Berlusconi és la seva resistència a reconèixer la derrota, la seva falta d'elegància quan és arribat el moment d'admetre que ha de cedir el pas al seu adversari. Perquè les seves denúncies d'irregularitats són surrealistes: no ha estat el seu propi govern qui ha convocat i organitzat les eleccions? No és el seu propi ministre de l'Interior qui ha dirigit els recomptes, el qual ha proclamat els resultats oficials, el qual en definitiva dóna fe d'uns resultats que no haurien de ser posats en dubte per respecte a la dignitat de l'Estat italià? Feliçment, les democràcies europees estan demostrant la seva capacitat d'autorregeneració en tots els casos i enfront de totes les crisis. Però és difícil no sentir preocupació pel que ocorreria si alguna vegada la decència no pogués vèncer a la insolència, a la corrupció o a l'excessiva ambició d'algun poderós.

Sempre ens quedarà París

Res va sortir bé en la final, ni en la prèvia. Per començar, el Reial Saragossa que es va guanyar l'accés al partit definitiu –des del mes de febrer quan va eliminar el Barça i el Madrid– no és el mateix que fa dos mesos. Per començar només cal mirar els dos extrems del camp, César està fallan quan més se'l necessita, després d'una campanya magnífica, i els golejadors Ewerthon i Diego duen tres setmanes sense veure porta. Molt malament li ha vingut aquesta aturada a la Copa fins la gran final, i el gran error va ser centrar fatalment en el 12 d'abril tota la temporada, perquè guanyar aquest partit la convertia en un èxit, i perquè era el camí més fàcil per a Europa. Mentrestant, s'ha llençat per la borda la Lliga guanyant només dos partits dels deu últims. La crida de Cani per anar a la selecció va ser una gran alegria pels aragonesos, però cal reconèixer que no va arribar en el moment oportú. Segur que Luis Aragonés no se li hauria ocorregut aquesta convocatòria, per exemple, la pròxima setmana quan hi ha Champions. Tampoc li donarem la culpa ara, encara que sigui tan inoportú, la publicació d'unes declaracions de Savio a un diari del Brasil el mateix dia de la final, explicant que està desitjant tornar als seus orígens. I les informacions, confuses i confoses, sobre un succés a casa d'Ewerthon en el seu país va ser una altra de les ingerències estranyes a l'equip que els van poder descentrar. De totes maneres, més transcendent va ser encaixar un gol en el minut 1, donant un canvi absolut al plantejament previst i assajat. Era l'onzena final de Copa per al Reial Saragossa i, en aquests més de quaranta anys arribant a partits decisius, a la qual acudia amb la condició de favorit adjudicada de forma més nítida. Fins i tot l'Ajuntament comunicava oficialment els detalls de la celebració dos dies abans que es jugués el partit, mai vist. L'eufòria de l'afició que va protagonitzar el desplaçament més massiu de la història estava lligada a una confiança que es palpava en la ciutat, i es corresponia amb les enquestes i les columnes d'opinió dels mitjans estatals. I en les rondes prèvies mai havia fet tants mèrits com en el 2006. Res d'això va ajudar i, quan Tamudo va marcar només començar, tot conduïa al desastre. Va ser duríssim. En aquests moments venen els records d'altres nits glorioses, com la final de París, guanyant la Recopa d'Europa.

La Copa, cap a Saragossa!

Tothom diu que el Reial Saragossa és el favorit per guanyar la Copa del Rei. L'equip aragonès s'ha guanyat aquesta consideració per la seva trajectòria copera en les darreres edicions i més encara en l'edició d'aquest any, en la qual li han anat tocant els rivals més forts possibles en cada sorteig. Les proves superades per a arribar fins a la final del Bernabéu no van ser senzilles des de l'inici. Eliminar a l'Alacant i al Xerès (líders de Segona B i Segona A, respectivament) va requerir dels penals, és a dir apurant fins el final. Posteriorment va arribar el pitjor: l'Atlètic de Madrid, el Barça (tan de bo sigui campió d'Europa) i el Reial Madrid (històric 6 a 1 a la Romareda). Ha quedat ben clar que el Reial Saragossa ha estat el millor en aquesta Copa del 2005-06, en eliminar tot solet els "dos grans” del futbol espanyol. Encara no fa 20 anys del gol de Rubén Insulsa i avui el Saragossa pot aconseguir el cinquè títol en aquestes dues dècades. I en el segle XXI, el domini és contundent. El triomf donaria el tercer trofeu al Reial Saragossa. L'equip aragonès s'acostaria, a més, a un fet històric: la conquesta del trofeu en propietat, que s'atorga al guanyar tres títols consecutius o cinc alterns. L'actual Copa està en joc des del 91, i el Saragossa destacaria amb quatre triomfs. Així doncs està molt a prop d'obtenir-la. L'Espanyol ha arribat a la final després d'entrar directament a vuitens, superant només a Getafe, Cadis i Deportivo –evidentment rivals molt més febles–, i amb una situació molt delicada a la Lliga, a només dos punts de les places de descens. El títol no està guanyat, encara queden 90 minuts de joc i els futbolistes del Reial Saragossa han de ser molt conscients d'això. A un partit, les confiances es paguen molt cares, però tampoc cal amagar ara que el Saragossa és millor equip i que porta el cartell de favorit (vulgui o no vulgui). Molta sort! I a veure si el rodolí es fa realitat: "Esta copica, pa la Pilarica"!

Guanyen els joves francesos!

El Contracte de Primera Ocupació (CPE), amb el qual el primer ministre francès De Villepin pretenia resoldre un problema endèmic en la joventut francesa (la falta d'expectatives laborals) s'ha convertit en el seu taló d'Aquil·les. Chirac ha sacrificat a De Villepin i deixa via lliure al seu rival, Sarkozy. Davant un atur del 20% en la població juvenil, el govern presentava un contracte que els joves han rebutjat, doncs contradiu principis en els quals fins a fa poc vivia l'acomodada societat francesa. Sumida en una profunda crisi, França haurà d'acabar, necessàriament, aplicant reformes que altres països apliquen fa temps. Altra cosa és la via triada i la desencertada manera que s'ha gestionat aquesta crisi.

Negociació imprescindible

La vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha sentenciat que la reforma de RTVE és "urgent, imparable i inevitable". També ha afirmat que els treballadors no tenen cap culpa de la situació que travessa l´empresa. Faltaria més. Tothom hauria de saber que el responsable de la situació és una mala gestió combinada amb la indefinició del model de radio i televisió pública, que cal atribuir a tots i cadascun dels successius governs. De fet, Televisió Espanyola no és més cara que altres televisions públiques europees ni té més treballadors, ens tot el contrari: proporcionalment és de les més barates i amb manca personal. Però la Vicepresidenta té raó. La reforma de la radio i televisió pública no té volta de fulla. Ha començat per RTVE i, en aquest sentit, la negociació és imprescindible. Amb els sindicats de l´empresa per resoldre les qüestions internes. Però sobretot amb els agents socials i partits polítics per fer efectiva la llei que sorgeixi del Parlament. Cal un autèntic pacte d´Estat que afecti a la totalitat de les televisions públiques i no començar per destrossar un edifici -que és el que es pretén des de la SEPI- sense saber que s´ha de construir en el seu lloc.

Crisi forçada

En una situació difícil després de la seva pública i reiterada oposició a l'Estatut català, José Bono ha abandonat la seva responsabilitat com a ministre de Defensa precisament quan el govern espanyol es disposa a afrontar una delicada fase en el procés obert per l'alto el foc permanent anunciat per ETA. Forçat a la crisi per una renúncia que deixa, en certa manera, en evidència les ferides obertes pel traumàtic procés de l'Estatut català, Rodríguez Zapatero ha aprofitat per a resituar més al seu gust a dos homes de la seva plena confiança. José Antonio Alonso, nou en política a la seva arribada al gabinet i consolidat com un bon ministre en aquests dos anys, passa a Defensa. Interior serà la cartera del veterà Alfredo Pérez Rubalcaba, exministre amb González, artífex del Pacte Antiterrorista amb el govern d'Aznar, precursor principal de l'acord sobre l'Estatut català i portaveu del grup parlamentari socialista, on el seu substitut serà segurament Diego López Garrido. Zapatero s'assegura així que tota la informació del procés basc -el Centre Nacional d'Intel·ligència és de Defensa- depèn de persones de la seva plena confiança.

I la llum es va apagar

Han passat 365 nits des que en la finestra més contemplada del món es va apagar la llum. La Terra ha donat un gir complet al voltant del Sol sense l'home que va peregrinar tant per ella, que hagués anat i tornat tres vegades a la Lluna. Aquell valent incansable de túnica blanca, somriure serè i fe infrangible que va besar els aeroports de tot el planeta. A un any de la seva mort, la figura de Joan Pau II segueix despertant anhels i sentiments. Respecte i admiració. Sorpresa i devoció. L'aniversari del seu viatge, a la finestra del cel, torna a entelar de llàgrimes els ulls de molts que mai haguéssim desitjat que s'haugués apagat aquella temuda llum de la seva habitació. Creixeran moltes generacions perquè el seu nom pugui ser oblidat, però passaran més anys perquè torni a haver altre papa igual que ell. Cap concert de rock i cap partit de futbol han pogut reunir a tants adolescents en un mateix lloc com ho ha assolit el papa més estimat de tots els temps. Senyal que potser que l'Església està ferida, però no agonitzant. Independentment de les creences religioses de cadascú i estar d'acord o no en algunes de les seves decisions, Karol Wojtyla va deixar un buit en nosaltres. Joan Pau II, Santo Subito!

Aliança indesitjable

Hi ha, ara mateix, tres focus d'atenció preferents en l'actualitat. L'Euskadi de «la nova transició» cap a la pau i la democràcia, la Marbella de tots els excessos, i la Catalunya que es disposa a estrenar Estatut revisat i amb molt poca generositat de l'Estat espanyol. Hi ha seriosos dubtes que el referèndum assoleixi reunir un percentatge de suport aclaparant, i a favor d'això s'esforcen Zapatero, Maragall i el seu PSC i Mas i els seus convergents. Però persisteix el gran dubte: què faran Carod i els seus lleials? ERC farà campanya per l'abstenció per la «baixada de pantalons» de Mas i perquè la gestió de l'aeroport del Prat serà governat finalment des de Madrid? Maragall sabia que el Prat era intransferible. Sabia que els estats, tots, volen controlar i coordinar els grans aeroports estatals perquè des d'ells és molt el que es juga en el concert internacional... Després de tot, què importa que el control últim ho tingui la ministra de Foment i no el director que designi el govern de la Generalitat? Serà capaç Esquerra s'abstenir-se o animar-se a reclamar el sí al referèndum i així acabar d'una vegada per totes de trencar la seva «aliança tàctica», certament indesitjable, amb el PP de Rajoy i de Piqué?

Millores hipotecàries

El govern espanyol vol influir en la contractació de noves hipoteques i millorar la situació de les quals ja s'estan pagant. I llança un advertiment fàcil d'entendre: si els tipus d'interès estan creixent sense parar des de fa uns mesos, és perillós contractar el préstec per a comprar un habitatge -que ja té preus excessius- amb la referència del preu europeu del diner, l'euríbor, que tampoc para de pujar. El vicepresident Pedro Solbes intenta frenar els efectes perversos que els espanyols paguin de més o de menys segons el tipus d'interès dels préstecs vinculats a l'euro, i vol que es popularitzi més l'ús de l'interès fix. Es tracta d'una reacció tardana davant la tendència persistent de l'euríbor, però en qualsevol cas convida clarament a canviar el model actual de concessió d'hipoteques i les condicions que s'haurien d'amortitzar. Em sembla insuficient que el govern espanyol pensi que el seu únic instrument d'intervenció en el mercat de l'habitatge és reduir una mica els impostos a qui exigeixin la revisió de la seva hipoteca davant la pujada dels tipus. Hi ha altres fórmules, per tant, la llei que impulsa el govern de l'Estat hauria de ser més valenta en la protecció de qui necessiten aquests crèdits.

Millor seduir que prohibir

La dràstica prohibició de fumar que va entrar en vigor a principis de gener va produir immediatament un lleu descens de la venda de tabac. No obstant això, qui pensés que aquest país havia entrat en el bon camí des del punt de vista sanitari perquè havia començat un retrocés a l'extensió d'aquest hàbit gens sa s'equivocaven: al febrer, potser a l'empara dels baixos preus deguts a l'ocasional «guerra comercial» que es va suscitar, va tornar a pujar el consum. Es van vendre concretament 314 milions de paquets, un 1,6% més que al febrer de 2005 . La reflexió que convé fer és òbvia i pot fer-se extensiva a molts altres àmbits. Les prohibicions governatives són poc eficaces i si es pretén canviar hàbits i modificar costums en pro del bé comú, convé més el camí de la seducció que el de la imposició. L'extrapolació és pertinent sobretot a la seguretat vial: no serà criminalitzant a l'usuari com es combati decisivament l'accidentalitat sinó persuadint-lo que canviï d'hàbits i condueixi d'una altra manera. I no només amb paraules sinó també amb l'evidència que des de l'Estat es fa el possible per incrementar la seguretat.

Herència Gil y Gil

La presó incondicional decretada per al regidor de Trànsit de l’Ajuntament de Marbella, l’alcaldessa Marisol Yagüe, l’assessor d'Urbanisme i l’empresari Ismael Pérez Peña, encarrila, encara que massa tard, el principi de la fi de la corrupció urbanística a la Costa del Sol. L'escandalosa llibertat de moviments de la qual han gaudit polítics deshonestos i empresaris sense escrúpols dins i fora de la costa malaguenya és una vergonya. Perquè les seves trapelleries es feien gairebé a plena llum, ja que l'opinió pública sospitava que s'estaven produint, però ningú ho va evitar. Ni tan sols quan manava el gran Jesús Gil y Gil. El principi democràtic de l'autonomia municipal, que existeix per a frenar abusos de poder o ingerències interessades de les altres administracions respecte del poder local, s'ha utilitzat cínicament per a delinquir a gran escala. Només podia intervenir la justícia, i moltes ombres en l'actuació judicial a la Costa del Sol apunten cap a una presumpta complicitat activa d'alguns magistrats. Alerta: no és només Marbella, aquest tipus de vergonya és a nivell estatal. I d'haver existit una reacció política i judicial diligent, molts electors, seduïts per miracles contra l'atur i la inseguretat dels seus municipis, haguessin desistit a triar o reelegir a personatges tan immorals.

El criteri no és la llei

Suposem que Arnaldo Otegi és enxampat per l'Ertzaina conduint a cent vuitanta per l'autopista. Ha de ser multat, estant com estem en plena treva? Seria considerat còmplice dels enemics de la pau l'agent que ho sancionés? Suposem que el líder de Batasuna és un conductor que compleix les normes, però que Diez Usabiaga, per exemple, és denunciat per un veí per llençar a deshora la bossa de les escombraries al carrer, o que Joseba Permach rep l'acusació de la seva companya per haver-li aixecat la mà. Caldria arxivar les denúncies per a no perjudicar les negociacions? Els supòsits freguen la caricatura, però podrien donar-se. Si fem cas a les manifestacions del fiscal general, tant l'agent, com el veí, com la companya, haurien d'adaptar-se a la situació, i callar. D'acord amb la seva teoria, Otegi, Usabiaga, Permach i els altres, gaudeixen a partir d'ara d'una immunitat tàcita, que obliga a preguntar-se, no si han delinquit, sinó si és convenient acusar-los, condemnar-los o fer-los abonar la multa. Sigui com sigui, a causa de la situació donada per l'alto al foc, el criteri que cal seguir deixa de ser la llei o el codi; l'essencial ara, i gairebé vital, és la pura i dura oportunitat política. En definitiva, aconseguir la pau.

De l'amor a l'odi...

Ja es donen per normals fets que durant els últims mesos es rebutjaven visceralment. A ningú se li ocorre a hores d'ara desqualificar els contactes que s'han vingut produint des de l'any i mig anterior al comunicat d'ETA del dimecres passat, contactes que es negaven pels seus protagonistes i que endemoniaban al PP i als seus mitjans afins. A partir del 22 de març, es va acabar aquesta història, perquè qui més i qui menys reconeix que els contactes han estat substancials per a arribar on s'ha arribat. Altra cop el tema del relativisme de la política, que diria el clàssic. És el mateix que va a succeir amb els trasllats de presos al País Basc o amb les excarcelacions, si és que no està succeint ja. Tot el món sap i ha sabut sempre que el procés de pau, com ha ocorregut sempre dins i fora de l'Estat espanyol, duu lligat aquests canvis en la situació dels presos de les organitzacions que posen un punt final a la seva activitat terrorista. Recordin el succeït després del cessament del terrorisme d'ETA (político-militar). Pensem en els acostaments de presos amb governs anteriors, inclòs el de José María Aznar, a les poques setmanes de l'inici de l'última treva. Dúiem bastant més d'un any assistint a un debat absurd i aferrissat entorn de prevencions sobre fets que ja abans havien realitzat els quals després condemnaven altres exactament iguals. En realitat, en la reunió d'aquest dimarts de Zapatero i Rajoy no hi ha massa coses de les què parlar, doncs forçosament han d'estar d'acord en el substancial, ja que el president no ha fet res que no hagués fet el seu antecessor. I Zapatero no farà res que no hagués fet Aznar si aquell procés de negociacions no s'hagués anat a norris. Una cosa és el soroll partidista i una altra la realitat dels fets. Any i mig de feroç oposició contra la política antiterrorista del govern de Zapatero acaben amb l'acceptació pel PP de tot el que van combatre. O de gairebé tot. En el camí ens van fer la vida impossible i a més van arruïnar la seva credibilitat política. Ara sembla que el PP van rectificant.

Varietat d'impost revolucionari

La simpatia, que és sens dubte una de les formes de la intel·ligència, consisteix que a les persones agraciades amb aquest do els diguin que sí abans d'haver formulat una petició concreta. He d'aclarir com més aviat millor que això que anomenem simpatia no ha de confondre's amb l'afectuosidad simulada, ni amb el somriure d'anunci de dentífric, ni de bon tros amb l'embafadora aquiescència. Si fora així, els «maitres» dels restaurants de cinc forquilles i alguns sotssecretaris serien les persones més atractives i agradables. Quantes vegades ha caigut simpàtica una criatura més aviat lletja en aparença? Potser les simpaties i les antipaties, que tenen en comú que són sentiments urgents, es basin en analogies secretes, però també pot succeir que no tinguin cap base. Ara als simpatitzants d'ERC se'ls exigeix un percentatge del seu salari per a demostrar la seva estima, la seva simpatia respecte el partit. Així doncs, el peatge d'Esquerra als càrrecs públics és una varietat de l'impost revolucionari, tot i que la diferència és que ERC no pretén fer cap revolució.

Franco, enlloc

En la Comissió Permanent de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa que va aprovar la setmana passada per unanimitat la primera gran condemna internacional del franquisme i que va instar a honrar a les seves víctimes, no havia parlamentaris del PP. Aquesta condemna, sens dubte, suposarà que Mariano Rajoy crearà un nou front contra Rodríguez Zapatero perquè «es mirarà el passat i obrirà antigues ferides». Que per cert, el president del govern espanyol hauria d'alleujerir la llei de memòria històrica que va prometre fa any i mig i encara estem esperant. No dubto a més que Rajoy sigui el primer a l'hora de executar la petició del Consell d'Europa i mostrar el seu suport immediat a aquesta exposició que a instàncies internacionals se'ns proposa reconèixer de forma oficial i destacada que «El Valle de los Caidos» ho van construir a la força els presos republicans. Així doncs, ja cal que es vagin preparant els regidors del PP que amb llàgrimes als ulls hauran d'anar renovant les plaques dels carrers amb el nom del dictador i dels seus còmplices, i retirar els monuments en record del franquisme.

Un president pacificador

El 22 de març de 2006 pot ser que sigui un dia històric per a l´Estat espanyol. L´organització terrorista ETA anunciava un «alto el foc permanent» que, en molts d´àmbits, ha estat acollit amb una gran esperança. S´inicia ara una nova etapa política que s´ha d´afrontar amb cautela, però també amb decisió i valentia. En aquest sentit, el paper del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, serà decisiu per tirar endavant un procés, que s´ha denominat «de pau», i que pot canviar en molts de sentits la política espanyola. Així doncs, un president amb una Catalunya acontentada, amb un procés de pau i desarmament al País Basc en marxa, amb una economia estabilitzada, amb una política internacional pacífica, té moltes butlletes per tornar a sortir reelegit. La tasca és difícil, esperem que tingui sort, perquè d´aquesta sort no tan sols depèn el seu futur polític i el del seu partit, sinó que, com he subratllat abans, depèn el desenvolupament d´una nova etapa política i de convivència que ha de marcar la vida de les properes generacions en pau.

Cromos que no enganxen

Ni futbol, ni resultats, ni gols, ni president. El Reial Madrid s'enfonsa amb pas ferm. Tant és així, que ni tan sols està en condicions d'assegurar-se la plaça que dóna accés a la Champions sense haver de passar pel filtre de la prèvia. Florentino Pérez va fracassar i va marxar. El seu model de gestió ha fallat i l'equip més corejat de l'Estat està a deu partits de tancar el seu tercer any en blanc (i mai millor dit). El Madrid està sumit en una profunda crisi d'identitat i amb un president eventual que es resisteix a convocar eleccions. Els jugadors no donen la cara i tan sols uns pocs semblen estar afectats per aquesta situació. La llista de fracassos és innombrable: Ronaldo amenaça amb marxar perquè no se sent estimat; Michel Salgado i Raúl afirmen públicament que al seu vestuari se li han concedit massa privilegis; l'entrenador té damunt una interminable llista de substituts; Benito Floro anunciarà que deixa la direcció esportiva en els pròxims dies... Així s'està jugant el Madrid la seva presència a la Champions. Saber qui jugarà en el pròxim partit, és una incògnita. López Caro no sap què fer. Ronaldo o Cassano? Zidane o Raúl? Beckham o Cicinho? Un autèntic galimatías. Diumenge no va jugar l'anglès, avui contra el Saragossa diuen que el sacrificat serà Raúl, Robinho s'ha quedat sense bicicleta i Baptista sense gol. Aquest equip és una ruïna. López Caro té molts cromos, però no se'n fia de cap. El Madrid fa riure!

El model francès, en crisi

El conflicte pel contracte de la primera feina (CPF) evidencia la crisi social, política i econòmica de l'anomenat model francès. El país es veu sacsejat regularment per crits de protesta que qüestionen la política oficial, es duen per davant plans de reforma o ministres, generen explosions de violència que ningú sembla entendre d'on surten i eternitzen el debat introspectiu que tant complau als francesos. El CPF és poc acceptat ni acceptable per als joves, i a més va ser plantejat pel govern com un pols. La reacció que ha suscitat reflecteix els desequilibris mes profunds que viu el país. França també acusa una crisi de representativitat. L'estructura institucional, en la qual el president (en aquests moments un desgastat Chirac) governa molt i pot fer servir en qualsevol moment com a fusible el primer ministre, Dominique de Villepin. Ara, totes les figures de la política viuen mes pendents del que faran en les eleccions presidencials del 2007 que d'afrontar els problemes que encallen la vida dels ciutadans. La dreta i l'esquerra han perdut molta credibilitat, i predomina la sensació que França, oficialment el país de la igualtat, no sap encarar la seva fractura social i generacional.

2006: Tercera Guerra Mundial

Després de la primera i segona guerres mundials, arribarà el tercer desastre. Aquest pensament pessimista correspon a diversos profetes, que van anticipar en els seus escrits una batalla mundial amb conseqüències terribles per a certes latituds del món. Des de temps remots, els Mayas van predir que el sol rebrà un fort llamp provinent de la galàxia. Aquest esdeveniment, que segons el calendari maya es farà efectiu el dissabte 22 de desembre del 2012, canviarà la seva polarització i produirà una gegantina flamarada radiant. La profecia maya adverteix que la humanitat haurà d'estar preparada davant l'esdeveniment, que acabarà amb un cicle d'harmonia de conseqüències benèfiques. Des d'un altre punt de vista, menys optimista és clar, diversos profetes auguren un futur més negre. En el llibre «El nou codi secret de la Bíblia», de l'autor Michael Drosnin vaticina una tercera guerra mundial per al 2006. Segons aquest llibre, sobrevindrà la primera guerra nuclear aquest mateix any, amb els EUA, l'Iran, Síria i l'Iraq com a protagonistes de fons. El profeta Nostradamus també es va referir a una batalla de característiques mundials. En un dels seus sextets, Nostradamus assegura: «La meitat moriran abans de trobar un refugi i la matança rebrà per nom Tercera Era de Mart el Guerrer. És l'era del Foc, i el seu final és la fam». El profeta prediu una cacera i la derrota de països terroristes, però assenyala que això implicarà una cadena de violència que desembocarà en la tercera guerra. A més, vaticina que després començarà un nou ordre mundial basat en la pau. Els pronòstics no cessen. Un llibre titulat «Les profecies de Song Ha» relata les prediccions d'un savi nascut en 1845, anomenat Song Ha. Els vaticinis estan interpretats per Hwang Byong Duk, doctor en ciències polítiques i especialista en assumptes intercoreanos. Duk assegura que de la interpretació del llibre es desprenen les claus que regiran entre 2003 i 2010: aquestes claus són la «porta del nord» (Corea del Nord) i el tema «nuclear». El mateix terme és usat per a pronosticar una guerra el 2007 entre els Estats Units i Corea del Nord com a fi de la crisi nuclear. A més, augura una altra guerra el 2010 amb armes nuclears que enfrontarà novament al gegant d'Amèrica, aquesta vegada, amb Xina. Així que, fotut ho tenim!

Il·lògica política

Carod-Rovira ja no accepta l'Estatut, que, segons un dels seus correligionaris, se sembla «com un ou a una castanya» al que va sortir aprovat en el Parlament català. És lògic que ho rebutgi. En primer lloc, perquè ja no és «el seu» Estatut i, en segon lloc, perquè ha estat manipulat a les seves esquenes entre Zapatero i Artur Mas que, per a més inri, no són socis de govern com ho és ell en la Generalitat. Per aquesta mateixa lògica, Carod-Rovira hauria de renunciar immediatament a seguir en el tripartit, ja que dos de les formacions que ho integren (PSC i ICV) han decidit donar el seu vistiplau a la «castanya» estatutària i, a més, el soci Zapatero li ha fet un gran lleig. Però aquí la lògica ja no funciona. Carod no vol abandonar el tripartit, malgrat el tracte tan descortès del seu soci Zapatero. Clar que, al mig, està Maragall, el president de la Generalitat, que és a qui més s'ha traït i a qui més lletjos se li fan. I tampoc dimiteix. La il·lògica política.

JB, gel i vandalisme

El balanç d'alguns "botellons" celebrats la matinada de divendres en diferents ciutats de l'Estat s'assembla a un part de guerra, si s'ha de jutjar pel nombre de ferits i detinguts. Les autoritats de Barcelona i Salamanca, on es van viure situacions d'absolut vandalisme, responsabilitzen dels incidents a grups radicals. Aquestes dues ciutats són considerades el punt negre del "botellón", precisament perquè la vigilància policial per a fer complir la llei que prohibeix beure en els carrers va contar amb la resistència de violents que van cremar contenidors, van trencar aparadors i van protagonitzar actes de pillatge en alguns establiments comercials. Davant la sorprenent capacitat d'organitzar-se que han demostrat els joves (la convocatòria rebel havia corregut per tot l'Estat en missatges d'internet i mòbil) les administracions han de donar resposta immediata per a evitar que les borratxeres col·lectives es converteixin en la principal alternativa d'oci en els carrers. Els joves que protesten pels horaris de tancament dels bars i els preus de les begudes de les discoteques són els més perjudicats per la violenta intervenció dels grups antisistema que busquen qualsevol besllum d'autoritat per a buscar l'enfrontament.

A l'infern!

La mort de Milosevic, les causes de la qual determinarà l'autòpsia que li va ser practicada diumenge, evitarà que comparegui davant el Tribunal Penal Internacional de l'Haia , creat expressament per a jutjar els crims de guerra comesos durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia. Però l'expresident Slobodan Milosevic no es lliurarà d'un sever judici històric, i de la condemna de passar a la posteritat com un dels màxims responsables de la guerra dels Balcans, que va causar més de 200.000 morts i en la qual es van cometre incomptables atrocitats. El líder serbi no compareixerà davant la justícia internacional, però precisament aquesta circumstància imprevista ha reavivat l'interès de la fiscal del Tribunal, Carla del Ponte, perquè ho facin altres responsables del genocidi dels Balcans, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Les autoritats sèrbies haurien de lliurar aquests dos criminals per fer un gran favor a la causa universal dels drets humans.

Un altre pecat de la COPE

Gent de la COPE ha estat enxampada manipulant les entrevistes de l'Estudi General de Mitjans (EGM) per a determinar les audiències de les ràdios. Davant l'evidència, l'emissora ho reconeix. Però no demana perdó. La COPE, pillada intoxicant l'EGM, diu que és aquest prestigiós institut qui posa a disposició aquests paranys i que ella només volia demostrar que l'EGM no és fiable. És com si un lladre detingut robant un banc digués que volia demostrar que l'edifici tenia problemes de seguretat. Una dada més: el periodista que dirigia la canallada és José Antonio Abellán, del programa esportiu El Tirachinas, i entre els abusos fets figura un important creixement fictici de l'audiència d'aquest programa de la COPE. La Conferència Episcopal, especialista a absoldre del pecat de la mentida, l'insult i la suplantació -recordin l'incident amb Evo Morales- als periodistes pecadors de la seva pròpia COPE, també els haurà d'absoldre per les seves estafes. Aquesta indulgència clerical els salva de l'infern, però en aquesta vida qui els haurà de jutjar és la justícia ordinària. Així que qui desitgi contribuir a que la COPE continuï així pels segles dels segles, que oblidi l'incident i empleni la casella corresponent en la pròxima declaració de la renda.

Mala sang

Avui es compleixen dos anys dels atemptats islamistes de Madrid en els quals van morir 191 persones i més de 1.700 van sofrir ferides de consideració. Una jove de 23 anys segueix en coma irreversible des del 11 de març del 2004, i un bon nombre de víctimes pateixen serioses incapacitats, precisen hospitalització contínua per a seguir tractament o requereixen assistència psicològica. A tots els afectats, el record de la matança els acompanyarà per a tota la vida. Per més que s'obstini l'aznarisme, d'aquella tragèdia queden molt pocs misteris per resoldre. Els serveis d'informació, la policia i Juan del Olmo, el jutge de l'Audiencia Nacional que instrueix el cas, coincideixen amb la Comissió d'Investigació de l'11-M que darrere dels atemptats no s'amaguen més terroristes que els d'Qaeda. Només per obstinació en la mentida i càlcul polític pot el Partit Popular sostenir encara que la investigació es va tancar en fals i que va haver participació d'ETA. Aquesta mai va existir, malgrat la maniobra d'intoxicació que vam patir tots després dels atemptats.

La igualtat encara queda lluny

Avui, 8 de març, s'ha celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb nombroses activitats i manifestacions. És una jornada per a la reflexió i la mobilització, en la qual sens dubte s'haurà de combinar la confiança en el futur amb la voluntat de millorar el present. Encara que la situació general de les treballadores ha millorat de forma perceptible en els últims anys, els últims estudis realitzats indiquen, per exemple, que els sous de les dones segueixen sent inferiors als dels homes en un tant per cent molt elevat. I encara que les tendències apunten que el percentatge de mà d'obra femenina va en augment, encara és clarament superior el nombre de les aturades que el d'aturats. La igualtat encara queda lluny i exigirà nous i continuats esforços per part dels governants i de la societat en general.

Ara sí, estat plurinacional?

L'aprovació per part de la Ponència del Congrés del preàmbul del nou Estatut de Catalunya, en el qual l'Estat espanyol reconeix com a nació el poble de Catalunya, constitueix una passa històrica de grans dimensions no només per al Principat, sinó també per al conjunt d'una Espanya que, a partir d'ara, ja és plurinacional. Aquesta aprovació arriba enmig de la polèmica perquè ERC considera insuficient el nou text estatutari. Així mateix hi ha la indignació del PP, que no pot consentir que Catalunya assoleixi la categoria de nació, on els conservadors espanyolistes duen camí de convertir-se en un partit quasi residual. Encara li queda un llarg camí al nou Estatut català fins a ser aprovat per les Corts i en referèndum pels ciutadans del Principat. Però la Ponència del Congrés ja els ha reconegut com a nació. Formalment, és el més important, perquè sense orgull no hi ha autogovern.